dissabte, 16 de juny de 2012

L'exili. I autors que l'han tractat

L'exili va passar el 22 de gener de l’any 1939. Tot va començar quan les tropes franquistes eren a punt d’entrar a Barcelona i ocupar la ciutat. L’amenaça feixista va empènyer a l’exili milers de persones que s’havien mantingut fidels a la República i al Govern de la Generalitat, entre ells molts escriptors i tots els que van estar vinculats a la Institució. Aquesta és una història que van viure, entre d’altres, Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Anna Murià, Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Clementina Arderiu, Joaquim Ruyra o Pompeu Fabra. La recordem ara dia per dia, a través dels testimonis directes que els mateixos protagonistes n’han deixat, com a homenatge a tots ells i als ciutadans que van sofrir exili o repressió. Aquella tràgica experiència,  per alguns dels seus protagonistes significà l’adéu definitiu a Catalunya.

Veiem doncs, com alguns dels autors van treballar l'exili, en algunes de les seves obres:

Mercè Rodoreda: El 23 de gener de 1939, pocs mesos abans de la desfeta dels republicans, Mercè Rodoreda marxà a l'exili. Pensant-se que la separació seria breu deixà el fill amb la seva mare. Encara que Mercè Rodoreda no havia participat mai en política, partí per consell de la seva mare, que temia problemes a causa de les activitats de col·laboració amb publicacions en català i algunes revistes d'esquerres durant els anys anteriors. Juntament amb altres intel·lectuals de l'època,anà de Barcelona a Girona amb un bibliobús propietat de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, després seguí el camí pel Mas Perxés, al municipi d'Agullana, fins travessar la frontera administrativa pel Pertús; entrant a l'estat francès el 30 de gener. Després de pernoctar al Voló, es dirigiren a Perpinyà; allí hi passaren tres dies i a continuació viatjaren fins a Tolosa de Llenguadoc amb tren. Algunes de les seves paraules, referint-se a l'exili, van ser: 
"S'acabà la guerra, i vam haver de sortir d'Espanya. Jo, no per res, perquè jo no havia fet mai política, però el fet d'haver escrit en català, i per haver col·laborat en revistes, diguem-ned'esquerres, etcètera, etcètera. I aconsellada per la meva mare, car me'n vaig anar pensant que al pas de tres, quatre o cinc mesos tornaria a casa meva, però després es va anar eternitzant."

Joan Oliver: Durant la Guerra Civil es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va ser nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i cap de publicacions de laConselleria de Cultura de la Generalitat. A més va convertir-se en cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significà una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context creà "Oda a Barcelona" (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatral "La fam" (on es plantegen els problemes de la revolució que intentaven portar endavant els comunistes i els anarquistes ). Al final de la guerra, la Generalitat Republicana li va encomanar la tasca d'evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s'exilià primer a França, s'embarcà cap a Buenos Aires i s'establí definitivament a Santiago de Xile, on hi va viure vuit anys. Durant l'exili, va continuar la seva tasca d'intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Va col·laborar amb la revista "Catalunya" (editada a Buenos Aires) i va dirigir "Germanor" (editada a Xile). Va fundar amb Xavier Benguerel la col·lecció "El pi de les tres branques"

Pere Calders: Després d'una curta estada a França, havent deixat a Catalunya la seva primera dona i un fill, es va exiliar a Mèxic, on de seguida va contactar amb els catalans també exiliats, com Josep Carner, de qui va rebre el primer ajut. A Mèxic, hi va estar vint-i-tres anys, va tenir tres fills amb Rosa Artís, la seva segona dona, germana de l'escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner". 

Pere Calders no es va integrar mai del tot a Mèxic perquè va mantenir viu el desig de tornar a Catalunya, a part que es va relacionar de manera habitual amb els cercles intel·lectuals i socials dels catalans exiliats. Tot i així, Joan Fuster va escriure: «És ben possible que, sense el pas per l'exili —sense l'escenari i sense els personatges que li proporcionà Mèxic—, els contes de Calders haguessin derivat a factures més acostades a Poe, Pirandello o Kafka: al conte "filosòfic" tradicional. Mèxic li brindava una "realitat" susceptible d'interpretacions suggestives». 

Josep Carner: Opta per la carrera consular en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en un lúcid observador de la Dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que els anys trenta acabà abocant el país a la guerra civil, escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucció després del malson de la Segona Guerra Mundial i instal·lant-se a Brussel·les, la ciutat que esdevindrà els anys cinquanta el cor de l'europeisme. 

Xavier Benguerel: Després de deu mesos a França, s'embarca cap a Buenos Aires, gràcies al Servei d'Evacuació dels Refugiats Espanyols, amb destinació a Santiago de Xile. L'any 1940 comencen quinze anys d'exili a Santiago de Xile amb la seva dona i els seus fills. Gràcies a alguns coneixements farmacèutics, pot crear el Laboratorio Benguerel, S.L., on treballa els matins, i d'aquesta manera pot dedicar les tardes a l'escriptura. 
A l'exili publica els reculls de contes Sense retorn i La màscara. Torna a Catalunya el 1954.













Raons d'Antígona

Tant a la tragèdia de Sòfocles com a  la d'Espriu la protagonista morirà per no voler acceptar les lleis imposades pel rei Creont. Quins creus que són els motius d'Antígona per no obeir les ordres de Creont? Es pot salvar Antígona com li demana Eumolp en el segon acte? Tant si la resposta és afirmaiva com negativa, argumenta-la.

Des de el meu punt de vista, Antígona es nega a obeir les ordres del rei de Tebes, de Creont en aquell temps, en no deixar el cos del seu germà Polinicies sense fer-li cap ritual, i sense enterrar-lo, perquè ella considera que el cos del seu germà, no ha de ser tractat així, i que ella ha de seguir amb les seves costums, creu que és la seva olbigació fer-lo i encara que la seva germana li hagi dit que no la ajudaria i qe això hagi estat prohibit pel rei, ella igualment ho fa, sent aquella obligació moral i si no ho fa, aniria en contra dels seus principis i valors. També considera que Polinicies té el mateix dret i es mereix ser enterrat com el seu germà Etèocles. Per tot podríem dir que Antígona es mou per la moral, la fraternitat i la justícia.

dimarts, 12 de juny de 2012

Adaptació teatral del conte EL DESERT de Pere Calders



Aquí un deixem l'enllaç per veure la nostra adaptació teatral del conte El Desert de Pere Calder, esperem que us agradi.





Descripció d'un personatge a l'estil de Pere Calders

Exercici:
-Fes una descripció d'un personatge fitici utilitzant la tècnica del ninotaire. Posa nom al personatge. Utilitza algun joc de paraules a la manera de Calders.

Oriol Cargol

Aquesta és la història d'Oriol Cargol, un home de trenta anys que tot i la seva curta edat, tenia un aspecte d'un home més jove, un aspecte d'un home de vint anys, molt atractiu i amb un cos admirable i desitjable per la joventut del poble. Sempre vestia e color blau, perquè pensava que era l'única forma de combinar el color dels seus ulls, mai havia fet servir de roba un altre color que no fos aquest.

Oriol Cargol es dedicava a la neteja de les platges el poble on vivia, les platges d'aquell poble eren plenes de cargols per tot arreu,cosa la qual li emportava una obsessió per aquests animals.
Totsels que recollia se'ls portava a casa i els posava en una vitrina, si eren molt lletjos els pintava  de blau, i així en feia una exposició.
Encara que era molt guapo, no tenia parella, perquè els seus costums i formes de vida eren molt estranyes. Normalment caminava molt a poc a poc, com els cargols, feia tot que es pugui relacionar amb ells. Quan arribava a la platja es posava cap per avall i intentava desplaçar-se per ella sense caminar, així recullia tots els cargols i se'ls posava a l'hombro,  on tenia una capsa de vidre per ells, que evidentment tenia forma rodona, semblant al cos del cargol, i pintada de blau.
A casa tenia un pati, on tenia cargols grans i un parc especial per a ells, fins i tot, a vegades hi jugava i els dutxava.
No volia a cap noia que no li agradés els cargols, per ell era massa important aquest animal, es preocupava més per ells que per si mateix. Encara que els cargols que eren lletjos i ho continueven fent pintats de blau, se'ls menjava o en feia mascaretes per a la cara i així es feia més bell i jove.
Podríem dir, llavors, que Oriol Cargol, és un home obssesionat pels cargols, per la aparença física, però  l'únic problema era que tenia la boca tan gran que podia fer una volta girant-la com el cos d'un cargol.



dissabte, 7 d’abril de 2012

Resum d'Antígona (Sòfocles)

Antecedents del mite d'Antígona

Èdip arriba a Tebes buscant els seus veritables pares. A Tebes ha arribat la notícia que el seu rei Laios ha estat assassinat en un camí per algun bandit. D'altra banda, l'Esfinx, proposa unenigma als nouvinguts i els devora. Èdip endevina l'enigma i es converteix en rei de Tebes,casant-se amb la vídua de Laios, Iocasta. Amb el temps tenen quatre fills: dos homes, Eteocles i Polinices i dues femelles, Antígona i Ismene. Alguns anys després arriba una epidèmia a Tebes per la qual estan morint homes, dones, nens, bestiar i s'estan arruïnant les collites. Elpoble demana al seu rei Èdip que freni aquesta epidèmia. Èdip consulta l'endeví Tirèsias que li diu que només acabarà amb aquesta maledicció quan trobi l'assassí de Laios. En la seva investigació,Èdip descobreix que Laios era el seu veritable pare, a qui el buscava, que s'ha casat amb la seva mare i que ha tingut descendència amb ella. Desesperat pel seu descobriment es treu els ulls. Iocasta se suïcida. Èdip, ja cec, es desterra voluntàriament de Tebes en companyia de la seva filla Antígona i, en arribar a Atenes mor. Antígona torna a Tebes.
 A Tebes, reina provisionalment el germà de Iocasta, Creont. Amb la majoria d'edat dels fills homes d'Èdip, Etèocles i Polinices, ambdós es disputen el tron ​​de Tebes. Polinices es marxa de Tebes i reuneix un exèrcit amb el qual ataca la ciutat que defensa el seu germà Etèocles. Els dos exèrcits envien a set capitans per a que s'enfrontin entre si. El sorteig fa que Etèocles i Polinices hagin de lluitar i els dos germans es maten en el combat. Creont decreta que s'enterri el cos de Etèocles, mort lluitant per Tebes, però que el de Polinices quedi sense sepultura per haver atacat la ciutat. Decreta pena de mort per a qui intenti enterrar Polinices.

A PARTIR D'AQUÍ COMENÇA LA TRAGÈDIA ANTÍGONA



Antígona és contrària a la llei promulgada per Creont, li sembla injusta i impia i considera undeure sagrat, per sobre de les lleis dels homes, el donar sepultura al seu germà mort. Peraixò decideix intentar enterrar el seu germà, tot i que la seva germana Ismene li aconsella que no ho faci, per por que el pes de la llei caigui sobre ella.Els guàrdies sorprenen Antígona enterrant el cos de Polinices, la capturen i la porten davantCreont que castiga aquesta desobediència amb la pena de mort. Antígona és portada a una cova i tancada allà fins al dia de la seva mort. Hemó, fill de Creont i promès d'Antígona, suplica al seu pare que li perdoni la vida a Antígona, però Creont es nega. Hemó visita a Antígona, però aquesta s'ha suïcidat. Hemó també se suïcida al costat del cos de la seva promesa, abans que Creont pugui evitar-ho. En palau, la dona de Creont i mare de Hemó, Eurídice, s'assabenta per un missatger del suïcidi del seu fill i ella mateix se suïcida. La tragèdia acaba amb el lament de Creont, que es considera responsable de les morts de la seva dona i del seu fill.

Arbre genealògic de la família del rei d'Èdip

Salvador Espriu: el temps de les paraules


Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners l'any 1913, fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep PlaJosep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.



“Jo només em considero un artesà de la llengua, un amo minuciós, sóc només un aprenent” són unes de les paraules de Salvador Espriu que feia servir per descriure a ell mateix.



Espriu va voler viure un vida sense fer soroll i escrivint en l’intimitat, construint el seu món particular. La seva neboda, Isabel Bonet Espriu, diu que Salvador era un oncle molt estrany, en el sentit que escrivia coses molt complicades, com la seva poesia, que ja de per si mateixa la poesia ja és complicada, doncs Salvador la feia més encara, ell deia que escrivia coses difícils, però clares , era el que ell pretenia fer , cosa que feia un desafiament a l’hora de llegir els seus poemes o novel·les, de fet, ell mateix deia al inici d’un dels seus poemes que seria difícil d’entendre, per això va adoptar aquesta fama.



Va tenir una infància molt significativa en la seva obra, es diu que va ser un temps molt feliç per ell, que va estar molt lligat a la seva casa d’arenys de mar,una casa que sempre estava en moviment pels jocs de nens petits que juntament amb els seus quatre germans, els seus pares i persones de servei que es trobaven allà. La seva mare, Ecolàstica Castelló, una dona molt discreta i una mare molt atenta que sempre estava amb els seus fills, mentre que el seu marit, el pare de Salvador, Francesc Espriu treballava com a notari, era un home lliberal i molt orgullós dels seus cinc fills. Els avantpassats de Salvador i els records de la seva infantesa es situen en Arenys de Mar.



L’any 1922, Salvador, amb nou anys de vida, cau malalt a causa d’un xarampió, que juntament amb altres complicacions li van deixar tres anys de la seva infantesa en un llit, cosa que li canviar molt la vida, ja que era un noi molt inquiet i radiant, però amb aquesta malaltia va passar a ser un noi sedentari al llit, però aquests temps, Salvador els va aprofitar per llegir molt, l’única cosa que podia fer des de aquell llit, i és per això que va escriure un poema basats en malalts per la seva mare.



Salvador es recupera, però aquest cop cau en depressió per la mort de la seva germana i que poc després la mort del seu germà, en un accident. D’aquí adopta una personalitat pessimista o negre que no li permet veure amb tota felicitat el món que l’envolta, ell mateix deia:
“ L’animal que som, té por a la mort...”.
L’any 1930 entra a la universitat, per ell, era com estar en la seva pròpia natura, era el lloc ideal per ell, era l màxima oportunitat que tenia, una font de coneixement molt important, un lloc ple d’esperances per a que les coses dolentes que hi havien, pugessin solucionar-se, en aquí es reflecteix molt més encara la passió d’ell per la literatura, que des d’un principi es veia, ja que llegia molt més i es mostrava més apassionat en comparació amb els seus companys. Espriu, era una persona amb moltes ganes de parlar i de donar la seva opinió, però també un home molt tímid, cosa que era una situació molt estranya en la seva vida i que amb el temps va fer que adopti una passió per la vida però amb discreció i timidesa, per això és que li agradava molt escriure, en aquí es lliga aquestes dues bandes de la seva personalitat.



Amb quinze anys, salvador escriu Israel, la seva primera novel·la, però a més també tenia un sèrie de narracions i novel·les curtes relacionades amb temes variats, on es troba molt marcadament el seu sarcasme per la societat que hi havia en aquell temps.
Ariadna, és un recull de narracions mencionades abans, es caracteritza per ser narracions relacionades amb un laberint de metàfores, sobre la complexitat de la vida, però no només es veu en aquí, sinó també en l’estructura del text.
Llicenciat en dret i en història antiga, es guanya un beca per especialitzar-se en egiptologia, en juny de l’any 1936. en juliol d’aquest mateix any, es considera la mort dels somnis de Salvador, la mort d’una vida civilitzada, amb una casa buida, amb sentiments de pèrdua, és per això que crea una biblioteca ambulant on posa cites o frases de llibres o narracions interessants que ell havia llegit, era com una biblioteca portàtil, així evitava no perdre més les seves escriptures més importants.
Amb l’idea d’una casa ideal, i d’una pàtria ideal d’Arenys de Mar, escriu Sinera, l’any 1946. En aquí la guerra accentua el sentiment de dol permanent, i busca refuig en els seus records plens de felicitat.
L’any 1960 passen a ser les seves paraules l’altaveu d’una partit català antifranquista, des de aquí la seva cara passa a ser més seriosa i comença a fer més ús de l’ironia en totes les seves paraules.
Després de la guerra, es situa en un món mític, on troba pau a partir dels seus records de la seva infantesa, recorda el seu jardí dels cinc arbres com un lloc de silenci obligatori i com un espai lliure de parlar i d’expressar-se.
Quan mor el seu pare, Salvador passa a fer-se càrrec de la seva família, cau en la monotonia i construeix els seus versos durant la nit.
Entre els anys 1940-1950, deixa la prosa per censura política i falta de temps, i passa a escriure versos, poesia. Encara que ell no es considerava un bon poeta, era vergonyós quan es tractava de poemes, però això no l’impedia ser perfeccionista, sempre volia més perfecció en tot, fins i tot en la seva forma de vestir, molt minuciós, avorrit i sense biografí segons ell mateix, però en veritat era un home molt intel·lectual  i inspirat sempre en coses naturals, sense que hagi de pensar molt, tenia també una capacitat d’ironia gegant, que li ajudava a dissimular el sarcasme.
No li agradava escriure en castellà, era un home molt dedicat a la seva pàtria, cultura i llengua catalana , no li agradava gens el que passava a fora de la seva Catalunya ideal. Però això no va impedir que la seva obra s’espandeixi a fora de Catalunya, van haver-hi traduccions i interpretacions de les seves poesies en cançons.



Salvador Espriu es considera un símbol molt important per Catalunya, per llengua cultura i escriptura i encara que no va ser una persona molt populista, va tenir molta implicació en la política, ell ho veia com una obligació, però ho feia de forma molt civilitzada, tant que algunes persones van pensar que no era d’esquerres, cosa totalment falsa.



Va morir en Barcelona l’any 1985, i en els seus últims dies de vida, va rebre un reconeixement, per bon escriptor, des d’aleshores va passar a estar en boca de tothom i va ser consagrat poeta nacional de Catalunya.