L'exili. I autors que l'han tractat

L'exili va passar el 22 de gener de l’any 1939. Tot va començar quan les tropes franquistes eren a punt d’entrar a Barcelona i ocupar la ciutat. L’amenaça feixista va empènyer a l’exili milers de persones que s’havien mantingut fidels a la República i al Govern de la Generalitat, entre ells molts escriptors i tots els que van estar vinculats a la Institució. Aquesta és una història que van viure, entre d’altres, Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Anna Murià, Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Clementina Arderiu, Joaquim Ruyra o Pompeu Fabra. La recordem ara dia per dia, a través dels testimonis directes que els mateixos protagonistes n’han deixat, com a homenatge a tots ells i als ciutadans que van sofrir exili o repressió. Aquella tràgica experiència,  per alguns dels seus protagonistes significà l’adéu definitiu a Catalunya.

Veiem doncs, com alguns dels autors van treballar l'exili, en algunes de les seves obres:

Mercè Rodoreda: El 23 de gener de 1939, pocs mesos abans de la desfeta dels republicans, Mercè Rodoreda marxà a l'exili. Pensant-se que la separació seria breu deixà el fill amb la seva mare. Encara que Mercè Rodoreda no havia participat mai en política, partí per consell de la seva mare, que temia problemes a causa de les activitats de col·laboració amb publicacions en català i algunes revistes d'esquerres durant els anys anteriors. Juntament amb altres intel·lectuals de l'època,anà de Barcelona a Girona amb un bibliobús propietat de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, després seguí el camí pel Mas Perxés, al municipi d'Agullana, fins travessar la frontera administrativa pel Pertús; entrant a l'estat francès el 30 de gener. Després de pernoctar al Voló, es dirigiren a Perpinyà; allí hi passaren tres dies i a continuació viatjaren fins a Tolosa de Llenguadoc amb tren. Algunes de les seves paraules, referint-se a l'exili, van ser: 

"S'acabà la guerra, i vam haver de sortir d'Espanya. Jo, no per res, perquè jo no havia fet mai política, però el fet d'haver escrit en català, i per haver col·laborat en revistes, diguem-ned'esquerres, etcètera, etcètera. I aconsellada per la meva mare, car me'n vaig anar pensant que al pas de tres, quatre o cinc mesos tornaria a casa meva, però després es va anar eternitzant."

Joan Oliver: Durant la Guerra Civil es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va ser nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i cap de publicacions de laConselleria de Cultura de la Generalitat. A més va convertir-se en cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significà una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context creà "Oda a Barcelona" (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatral "La fam" (on es plantegen els problemes de la revolució que intentaven portar endavant els comunistes i els anarquistes ). Al final de la guerra, la Generalitat Republicana li va encomanar la tasca d'evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s'exilià primer a França, s'embarcà cap a Buenos Aires i s'establí definitivament a Santiago de Xile, on hi va viure vuit anys. Durant l'exili, va continuar la seva tasca d'intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Va col·laborar amb la revista "Catalunya" (editada a Buenos Aires) i va dirigir "Germanor" (editada a Xile). Va fundar amb Xavier Benguerel la col·lecció "El pi de les tres branques"

Pere Calders: Després d'una curta estada a França, havent deixat a Catalunya la seva primera dona i un fill, es va exiliar a Mèxic, on de seguida va contactar amb els catalans també exiliats, com Josep Carner, de qui va rebre el primer ajut. A Mèxic, hi va estar vint-i-tres anys, va tenir tres fills amb Rosa Artís, la seva segona dona, germana de l'escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner". 

Pere Calders no es va integrar mai del tot a Mèxic perquè va mantenir viu el desig de tornar a Catalunya, a part que es va relacionar de manera habitual amb els cercles intel·lectuals i socials dels catalans exiliats. Tot i així, Joan Fuster va escriure: «És ben possible que, sense el pas per l'exili —sense l'escenari i sense els personatges que li proporcionà Mèxic—, els contes de Calders haguessin derivat a factures més acostades a Poe, Pirandello o Kafka: al conte "filosòfic" tradicional. Mèxic li brindava una "realitat" susceptible d'interpretacions suggestives». 

Josep Carner: Opta per la carrera consular en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en un lúcid observador de la Dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que els anys trenta acabà abocant el país a la guerra civil, escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucció després del malson de la Segona Guerra Mundial i instal·lant-se a Brussel·les, la ciutat que esdevindrà els anys cinquanta el cor de l'europeisme. 

Xavier Benguerel: Després de deu mesos a França, s'embarca cap a Buenos Aires, gràcies al Servei d'Evacuació dels Refugiats Espanyols, amb destinació a Santiago de Xile. L'any 1940 comencen quinze anys d'exili a Santiago de Xile amb la seva dona i els seus fills. Gràcies a alguns coneixements farmacèutics, pot crear el Laboratorio Benguerel, S.L., on treballa els matins, i d'aquesta manera pot dedicar les tardes a l'escriptura. 

A l'exili publica els reculls de contes Sense retorn i La màscara. Torna a Catalunya el 1954.

Raons d'Antígona

Tant a la tragèdia de Sòfocles com a  la d'Espriu la protagonista morirà per no voler acceptar les lleis imposades pel rei Creont. Quins creus que són els motius d'Antígona per no obeir les ordres de Creont? Es pot salvar Antígona com li demana Eumolp en el segon acte? Tant si la resposta és afirmaiva com negativa, argumenta-la.

Des de el meu punt de vista, Antígona es nega a obeir les ordres del rei de Tebes, de Creont en aquell temps, en no deixar el cos del seu germà Polinicies sense fer-li cap ritual, i sense enterrar-lo, perquè ella considera que el cos del seu germà, no ha de ser tractat així, i que ella ha de seguir amb les seves costums, creu que és la seva olbigació fer-lo i encara que la seva germana li hagi dit que no la ajudaria i qe això hagi estat prohibit pel rei, ella igualment ho fa, sent aquella obligació moral i si no ho fa, aniria en contra dels seus principis i valors. També considera que Polinicies té el mateix dret i es mereix ser enterrat com el seu germà Etèocles. Per tot podríem dir que Antígona es mou per la moral, la fraternitat i la justícia.

Adaptació teatral del conte EL DESERT de Pere Calders

Aquí un deixem l'enllaç per veure la nostra adaptació teatral del conte El Desert de Pere Calder, esperem que us agradi.

http://www.youtube.com/watch?v=a_t3B--5aDo

Descripció d'un personatge a l'estil de Pere Calders

Exercici:
-Fes una descripció d'un personatge fitici utilitzant la tècnica del ninotaire. Posa nom al personatge. Utilitza algun joc de paraules a la manera de Calders.

Oriol Cargol

Aquesta és la història d'Oriol Cargol, un home de trenta anys que tot i la seva curta edat, tenia un aspecte d'un home més jove, un aspecte d'un home de vint anys, molt atractiu i amb un cos admirable i desitjable per la joventut del poble. Sempre vestia e color blau, perquè pensava que era l'única forma de combinar el color dels seus ulls, mai havia fet servir de roba un altre color que no fos aquest.

Oriol Cargol es dedicava a la neteja de les platges el poble on vivia, les platges d'aquell poble eren plenes de cargols per tot arreu,cosa la qual li emportava una obsessió per aquests animals.
Totsels que recollia se'ls portava a casa i els posava en una vitrina, si eren molt lletjos els pintava  de blau, i així en feia una exposició.
Encara que era molt guapo, no tenia parella, perquè els seus costums i formes de vida eren molt estranyes. Normalment caminava molt a poc a poc, com els cargols, feia tot que es pugui relacionar amb ells. Quan arribava a la platja es posava cap per avall i intentava desplaçar-se per ella sense caminar, així recullia tots els cargols i se'ls posava a l'hombro,  on tenia una capsa de vidre per ells, que evidentment tenia forma rodona, semblant al cos del cargol, i pintada de blau.
A casa tenia un pati, on tenia cargols grans i un parc especial per a ells, fins i tot, a vegades hi jugava i els dutxava.
No volia a cap noia que no li agradés els cargols, per ell era massa important aquest animal, es preocupava més per ells que per si mateix. Encara que els cargols que eren lletjos i ho continueven fent pintats de blau, se'ls menjava o en feia mascaretes per a la cara i així es feia més bell i jove.
Podríem dir, llavors, que Oriol Cargol, és un home obssesionat pels cargols, per la aparença física, però  l'únic problema era que tenia la boca tan gran que podia fer una volta girant-la com el cos d'un cargol.