La República d'Armènia o Armènia, és un país del Caucas, des del 1990 una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.
Armènia està situat en un altiplà que té un paisatge molt accidentat, dominat per la serralada del Caucas, que inclou volcans i alts altiplans formats per lava i travessats per profunds barrancs. La seva altitud mitjana és de 1.800 metres. Els terratrèmols freqüents demostren que les muntanyes encara es troben en procés de formació.
El Mont Ararat, la muntanya més alta de la regió amb 5.137 metres, era històricament part d'Armènia, però actualment es troba en territori de Turquia. Tanmateix, és clarament visible des d'Armènia, on és vist pels seus ciutadans com un símbol nacional, fins al punt que apareix a l'emblema nacional.
Armènia és un estat poc poblat que se sosté en part per una molt important diàspora al voltant del món: a Rússia (1,5 milions), al Canadà i els EUA (1,2 milions), a l'Àfrica (900.000), a Síria i el Líban (900.000), a la Unió Europea (700.000) i a l'Amèrica Llatina, (200.000), principalment assentats a l'Argentina i Xile.
Els límits actuals són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia a l'oest i l'Iran pel sud. L'altura mitjana ronda els 1.800 metres i la muntanya més alta, el Aragats, arriba als 4.095 metres. La població ronda els 3.250.000 habitants, a aquest nombre caldria afegir una quantitat considerable d'armenis que viuen a l'estranger.
Història:
El primer esment de Armin (Armènia) apareix en les escriptures cuneïformes de l'època del rei Darío I de Pèrsia (segles VI-V aC). Però el nom donat als armenis-gai (jai) - prové del país de Gaiasa (Jaiasa), esmentat en les escriptures hitites del segle XII aC Els Urarte, antecessors directes dels armenis, als segles IX-VI aC, van establir un poderós Estat que va tenir per capital a Tushpa (avui Van, Turquia). En el 782 A.C. van fundar la fortalesa d'Erebuni, al nord del país (avui Erevan, capital d'Armènia).
L'any 405, el monjo Mesrop Mashtots va elaborar l'alfabet i consolidar l'escriptura nacional d'Armènia. Aquest alfabet ordeix la continuïtat entre les cultures antiga, medieval i moderna. Al segle V va florir la literatura religiosa i laica, a més de la historio-grafia. Després es van desenvolupar les ciències naturals. Al segle VII, Hananies Shirakatsí escriure sobre la rodonesa de la Terra i va plantejar la hipòtesi de diversos mons habitats per éssers dotats de raó.
Armènia es va repartir entre Bizanci i Pèrsia, en els segles V i VI. Els perses, amb domini de les regions orientals, van procurar extirpar el cristianisme, el que va desencadenar una insurrecció popular. El seu líder, el príncep Vartan Mamikonián, va lliurar l'any 451, juntament a 60 mil homes, una batalla a la vall de Avaraev, contra un exèrcit persa superior en nombre. Els armenis van ser derrotats, Vartan va ser mort, i els perses van patir greus pèrdues. Després de la victòria dels perses van renunciar a la colonització espiritual del país, i els caiguts en combat van ser canonitzats per l'Església armènia.
Al segle VII, Pèrsia va caure davant la invasió àrab, i els governants musulmans van incloure sota el seu comandament a les regions armènies. Els armenis van lluitar per la seva independència fins al segle IX, quan el príncep Ashot Bagratuni es va coronar rei i va governar de forma independent.
La prosperitat del regne dels Bagrat va decaure al segle XI, sota la pressió bizantina i dels seljuks, arribats a la Transcaucàsia des d'Àsia Central. Hi va haver prínceps armenis que van cedir terres a l'emperador bizantí, a canvi de terres en Cilicia (avui Turquia), en què es van instal · lar armenis que fugien dels turcs.
Al segle XI, la Dinastia Rubén va fundar en Cilicia un nou estat armeni, que va perdurar 300 anys. Cilicia es va mantenir unida als estats de l'Europa occidental. Les tropes armènies van intervenir en les Croades i, a través de matrimonis interdinásticos dels Rubén van arribar al cercle dels governants europeus. En 1375, l'Armènia cilícia va caure davant els mamelucs d'Egipte, que van preservar la ciència, la cultura i la literatura, mentre la Armènia original va ser devastada per invasions i guerres.
Els turcs otomans van substituir als seljuks, i van començar al segle XIII la conquesta de l'Àsia Menor. En 1453 van prendre Constantinoble i van envair Pèrsia. Les guerres entre Turquia i Pèrsia es van desenvolupar en territori armeni i, al segle XVII, el país es va repartir entre els dos imperis musulmans.
En 1722, les tropes russes incursionaron en la Transcaucàsia i van ocupar Bakú i alguns territoris de Pèrsia. Encapçalats per David-bek, un grup de prínceps armenis (maliks) de Nagorni (Alt) Karabaj es van revoltar, i es van unir als russos. A la mort del tsar Pere el Gran, que va donar suport als armenis, Rússia va signar la pau amb Pèrsia. Una nova guerra entre Rússia i Pèrsia va començar en 1804 i va finalitzar en 1813, amb la signatura del Tractat de Pau de Gulistan, pel qual Karabakh i altres territoris històrics d'Armènia van ser incorporats a l'Imperi Rus.
Al segle XIX Rússia va fer diverses guerres contra Turquia i Pèrsia, i va annexar nous territoris armenis. Finalment, Rússia va incorporar la part oriental d'Armènia, habitada per més de dos milions d'armenis. La major part de les terres armènies, amb una població superior a quatre milions, va continuar en poder de Turquia.
Després de la caiguda de l'Imperi Rus, es va proclamar a Erevan la República Armènia independent. Turquia va atacar Armènia el 1918 i el 1920. L'economia de la jove república va patir greus pèrdues i el seu territori es va veure reduït. El 1920, una coalició de comunistes i nacionalistes va proclamar la República Soviètica d'Armènia. En 1921, una revolta va derrocar al govern. Ajudats per l'Exèrcit Roig, arribat des Azerbaidjan, els comunistes van restablir en tres mesos el seu poder. El 1922, Armènia, Geòrgia i Azerbaitjan van formar la Federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques del Transcaucásica i es van unir a l'URSS. Per evitar tensions ètniques entre armenis i àzeris musulmans, el règim soviètic va implementar la separació de les nacionalitats en entitats polític administratives diferents, i va traslladar poblacions senceres. El 1936 es va dissoldre la federació del Transcaucásica i les repúbliques es van integrar per separat a la URSS. Durant el 50 aniversari del genocidi de 1915, que es va realitzar a Erevan el 1965, els manifestants van reclamar les terres de l'Alt Karabakh. La primera petició per reunificar Karabakh amb Armènia es va realitzar el 1963, el president de l'URSS, Nikita Khruschev. Des d'aleshores, hi ha dos corrents antagòniques: a Armènia, a favor de la reunificació, i en Azerbaidjan, en contra. El 1968 hi va haver violents xocs d'armenis i àzeris en Stepanakert, capital de Karabakh.
El 2001, Armènia va ingressar com a membre ple al Consell d'Europa. El Parlament Europeu va reafirmar una resolució de 1987 que indica que Turquia ingressarà a la Unió Europea només quan reconegui públicament l'autoria del genocidi armeni.
Des de 1995 en endavant, els sectors productius tradicionals van canviar, orientant-se cap el processament de pedres precioses, la fabricació de joies, la tecnologia en comunicacions i el turisme, aconseguint un fort creixement de l'economia. Aquest progrés continuat, habilitar préstecs del FMI i del Banc Mundial, així com de països estrangers. Per continuar el seu creixement al segle XXI, Armènia haurà de reduir el dèficit presupuestal, estabilitzar la moneda, afavorir el desenvolupament de l'agricultura, el processament de menjar, el transport, a més d'enfortir la salut i l'educació.
Centenars de milers de persones van prendre els carrers de Yerevan l'abril de 2005, quan es complien 90 anys de la massacre perpetrada per l'Imperi Otomà, per presentar els seus respectes a les víctima i exigir reconeixement mundial del que la majoria dels armenis sosté va ser el primer genocidi del segle XX. El president Kocharian liderava en aquells dies els esforços perquè les morts fossin reconegudes com genocidi, però Turquia seguia adduint que es tractava de meres baixes de guerra. França, Rússia, Polònia i Alemanya es trobaven entre 15 països que pressionaven a Ankara perquè reconegués el genocidi, mentre Turquia es disposava a ingressar a la Unió Europea.
Al març de 2007, Armènia i l'Iran van inaugurar la primera secció d'un gasoducte que uniria els dos països. El gasoducte serviria per reduir la dependència energètica d'Armènia amb Rússia.
El genocidi armeni fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual territori de Turquia efectuades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915, especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el segon genocidi modern, després de l'extermini dels hereros de Namíbia per part d'Alemanya i el primer en utlitzar un sistema complex de deportació i extermini.[1]
La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En l'actualitat, l'Estat turc no tan sols nega oficialment l'existència històrica del genocidi armeni, sinó que sosté que la població turca va ser la víctima real de les matances per part dels armenis.
Mapa del genocidi armeni (1915)
La diàspora armènia és un terme utilitzat per descriure les comunitats que han fundat els armenis que viuen fora d'Armènia i Alt Karabakh. Del total de la població armènia que viu a tot el món (el 2004 s'estima en una mica més de 10.000.000 de persones), només al voltant de 3.300.000 viuen a Armènia i al voltant de 140.000 a la regió d'Alt Karabaj. La diàspora armènia s'estima en una població aproximada de 8.000.000 de persones. [1] Només una cinquena part de la població armènia mundial viu en l'ex-república soviètica d'Armènia, incloent els territoris armenis d'abans de la Primera Guerra Mundial i de 1920, que cobria un territori cinc o sis vegades més gran que el de l'actual Armènia, incloses les regions orientals de Turquia, parts de l'Iran i de Síria
Mapa de la diàspora Armènia.
Autors que es relacionen amb el tema del genocidi i/o diàspora d'Armènia:
Franz Werfel (10 de setembre del 1890 a Praga a el 26 d'agost del 1945 a Beverly Hills, Califòrnia). Va ser un escriptor austríac de Bohèmia. Va ser un dels portaveus de l'expressionisme. Durant les dècades dels anys 1920 i 1930 els seus llibres foren grans èxits. Va fundar la seva popularitat amb les obres narratives i dramàtiques. L'escriptor mateix però considerà la seva poesia més important.Amb l'obra Els 40 dies de Musa Dagh que narra la resistència de milions d'armenis que van viure a prop del mont Musa Dagh, i que van tenir que fugir d'aquell "infern" per poder millorar la seva vida. Aquesta obra va ser una de les millors sobre aquest tema per l'enfoc del missatge de lluita per la dignitat humana i la crueltat que té l'home amb si mateix.
Una altre novel·la és Els fills de l'Ararat (2008), escrita per Marc Morte, on narra la història de un jove escriptor que s'interessa pel genocidi i per casualitat coneix a una de les poques supervivents que s'atrevirà a obrir-se un tornar enrrere per contar la seva experiència sobre el genocidi que li va tocar a ella i a molts més armenis i aquí és on entra el context de la novel·la.
Pocs temps després Atom Egoyam director de cinema d'origen armeni, va fer una pel·lícula anomenada Ararat (2002) que de fet s'assembla una mica en el context de la novel·la de Marc Morte. Aquesta pel·lícula explica la història dintre d'una altre de'un nois armeni que tenen un interrogatori en la duana, i és a partir d'aquí que es comencen a desvelar els problemes i secrets dels protagonistes que arriben a tocar L'holocaust Armeni.
