dissabte, 7 d’abril del 2012

Resum d'Antígona (Sòfocles)

Antecedents del mite d'Antígona

Èdip arriba a Tebes buscant els seus veritables pares. A Tebes ha arribat la notícia que el seu rei Laios ha estat assassinat en un camí per algun bandit. D'altra banda, l'Esfinx, proposa unenigma als nouvinguts i els devora. Èdip endevina l'enigma i es converteix en rei de Tebes,casant-se amb la vídua de Laios, Iocasta. Amb el temps tenen quatre fills: dos homes, Eteocles i Polinices i dues femelles, Antígona i Ismene. Alguns anys després arriba una epidèmia a Tebes per la qual estan morint homes, dones, nens, bestiar i s'estan arruïnant les collites. Elpoble demana al seu rei Èdip que freni aquesta epidèmia. Èdip consulta l'endeví Tirèsias que li diu que només acabarà amb aquesta maledicció quan trobi l'assassí de Laios. En la seva investigació,Èdip descobreix que Laios era el seu veritable pare, a qui el buscava, que s'ha casat amb la seva mare i que ha tingut descendència amb ella. Desesperat pel seu descobriment es treu els ulls. Iocasta se suïcida. Èdip, ja cec, es desterra voluntàriament de Tebes en companyia de la seva filla Antígona i, en arribar a Atenes mor. Antígona torna a Tebes.
 A Tebes, reina provisionalment el germà de Iocasta, Creont. Amb la majoria d'edat dels fills homes d'Èdip, Etèocles i Polinices, ambdós es disputen el tron ​​de Tebes. Polinices es marxa de Tebes i reuneix un exèrcit amb el qual ataca la ciutat que defensa el seu germà Etèocles. Els dos exèrcits envien a set capitans per a que s'enfrontin entre si. El sorteig fa que Etèocles i Polinices hagin de lluitar i els dos germans es maten en el combat. Creont decreta que s'enterri el cos de Etèocles, mort lluitant per Tebes, però que el de Polinices quedi sense sepultura per haver atacat la ciutat. Decreta pena de mort per a qui intenti enterrar Polinices.

A PARTIR D'AQUÍ COMENÇA LA TRAGÈDIA ANTÍGONA



Antígona és contrària a la llei promulgada per Creont, li sembla injusta i impia i considera undeure sagrat, per sobre de les lleis dels homes, el donar sepultura al seu germà mort. Peraixò decideix intentar enterrar el seu germà, tot i que la seva germana Ismene li aconsella que no ho faci, per por que el pes de la llei caigui sobre ella.Els guàrdies sorprenen Antígona enterrant el cos de Polinices, la capturen i la porten davantCreont que castiga aquesta desobediència amb la pena de mort. Antígona és portada a una cova i tancada allà fins al dia de la seva mort. Hemó, fill de Creont i promès d'Antígona, suplica al seu pare que li perdoni la vida a Antígona, però Creont es nega. Hemó visita a Antígona, però aquesta s'ha suïcidat. Hemó també se suïcida al costat del cos de la seva promesa, abans que Creont pugui evitar-ho. En palau, la dona de Creont i mare de Hemó, Eurídice, s'assabenta per un missatger del suïcidi del seu fill i ella mateix se suïcida. La tragèdia acaba amb el lament de Creont, que es considera responsable de les morts de la seva dona i del seu fill.

Arbre genealògic de la família del rei d'Èdip

Salvador Espriu: el temps de les paraules


Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners l'any 1913, fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep PlaJosep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.



“Jo només em considero un artesà de la llengua, un amo minuciós, sóc només un aprenent” són unes de les paraules de Salvador Espriu que feia servir per descriure a ell mateix.



Espriu va voler viure un vida sense fer soroll i escrivint en l’intimitat, construint el seu món particular. La seva neboda, Isabel Bonet Espriu, diu que Salvador era un oncle molt estrany, en el sentit que escrivia coses molt complicades, com la seva poesia, que ja de per si mateixa la poesia ja és complicada, doncs Salvador la feia més encara, ell deia que escrivia coses difícils, però clares , era el que ell pretenia fer , cosa que feia un desafiament a l’hora de llegir els seus poemes o novel·les, de fet, ell mateix deia al inici d’un dels seus poemes que seria difícil d’entendre, per això va adoptar aquesta fama.



Va tenir una infància molt significativa en la seva obra, es diu que va ser un temps molt feliç per ell, que va estar molt lligat a la seva casa d’arenys de mar,una casa que sempre estava en moviment pels jocs de nens petits que juntament amb els seus quatre germans, els seus pares i persones de servei que es trobaven allà. La seva mare, Ecolàstica Castelló, una dona molt discreta i una mare molt atenta que sempre estava amb els seus fills, mentre que el seu marit, el pare de Salvador, Francesc Espriu treballava com a notari, era un home lliberal i molt orgullós dels seus cinc fills. Els avantpassats de Salvador i els records de la seva infantesa es situen en Arenys de Mar.



L’any 1922, Salvador, amb nou anys de vida, cau malalt a causa d’un xarampió, que juntament amb altres complicacions li van deixar tres anys de la seva infantesa en un llit, cosa que li canviar molt la vida, ja que era un noi molt inquiet i radiant, però amb aquesta malaltia va passar a ser un noi sedentari al llit, però aquests temps, Salvador els va aprofitar per llegir molt, l’única cosa que podia fer des de aquell llit, i és per això que va escriure un poema basats en malalts per la seva mare.



Salvador es recupera, però aquest cop cau en depressió per la mort de la seva germana i que poc després la mort del seu germà, en un accident. D’aquí adopta una personalitat pessimista o negre que no li permet veure amb tota felicitat el món que l’envolta, ell mateix deia:
“ L’animal que som, té por a la mort...”.
L’any 1930 entra a la universitat, per ell, era com estar en la seva pròpia natura, era el lloc ideal per ell, era l màxima oportunitat que tenia, una font de coneixement molt important, un lloc ple d’esperances per a que les coses dolentes que hi havien, pugessin solucionar-se, en aquí es reflecteix molt més encara la passió d’ell per la literatura, que des d’un principi es veia, ja que llegia molt més i es mostrava més apassionat en comparació amb els seus companys. Espriu, era una persona amb moltes ganes de parlar i de donar la seva opinió, però també un home molt tímid, cosa que era una situació molt estranya en la seva vida i que amb el temps va fer que adopti una passió per la vida però amb discreció i timidesa, per això és que li agradava molt escriure, en aquí es lliga aquestes dues bandes de la seva personalitat.



Amb quinze anys, salvador escriu Israel, la seva primera novel·la, però a més també tenia un sèrie de narracions i novel·les curtes relacionades amb temes variats, on es troba molt marcadament el seu sarcasme per la societat que hi havia en aquell temps.
Ariadna, és un recull de narracions mencionades abans, es caracteritza per ser narracions relacionades amb un laberint de metàfores, sobre la complexitat de la vida, però no només es veu en aquí, sinó també en l’estructura del text.
Llicenciat en dret i en història antiga, es guanya un beca per especialitzar-se en egiptologia, en juny de l’any 1936. en juliol d’aquest mateix any, es considera la mort dels somnis de Salvador, la mort d’una vida civilitzada, amb una casa buida, amb sentiments de pèrdua, és per això que crea una biblioteca ambulant on posa cites o frases de llibres o narracions interessants que ell havia llegit, era com una biblioteca portàtil, així evitava no perdre més les seves escriptures més importants.
Amb l’idea d’una casa ideal, i d’una pàtria ideal d’Arenys de Mar, escriu Sinera, l’any 1946. En aquí la guerra accentua el sentiment de dol permanent, i busca refuig en els seus records plens de felicitat.
L’any 1960 passen a ser les seves paraules l’altaveu d’una partit català antifranquista, des de aquí la seva cara passa a ser més seriosa i comença a fer més ús de l’ironia en totes les seves paraules.
Després de la guerra, es situa en un món mític, on troba pau a partir dels seus records de la seva infantesa, recorda el seu jardí dels cinc arbres com un lloc de silenci obligatori i com un espai lliure de parlar i d’expressar-se.
Quan mor el seu pare, Salvador passa a fer-se càrrec de la seva família, cau en la monotonia i construeix els seus versos durant la nit.
Entre els anys 1940-1950, deixa la prosa per censura política i falta de temps, i passa a escriure versos, poesia. Encara que ell no es considerava un bon poeta, era vergonyós quan es tractava de poemes, però això no l’impedia ser perfeccionista, sempre volia més perfecció en tot, fins i tot en la seva forma de vestir, molt minuciós, avorrit i sense biografí segons ell mateix, però en veritat era un home molt intel·lectual  i inspirat sempre en coses naturals, sense que hagi de pensar molt, tenia també una capacitat d’ironia gegant, que li ajudava a dissimular el sarcasme.
No li agradava escriure en castellà, era un home molt dedicat a la seva pàtria, cultura i llengua catalana , no li agradava gens el que passava a fora de la seva Catalunya ideal. Però això no va impedir que la seva obra s’espandeixi a fora de Catalunya, van haver-hi traduccions i interpretacions de les seves poesies en cançons.



Salvador Espriu es considera un símbol molt important per Catalunya, per llengua cultura i escriptura i encara que no va ser una persona molt populista, va tenir molta implicació en la política, ell ho veia com una obligació, però ho feia de forma molt civilitzada, tant que algunes persones van pensar que no era d’esquerres, cosa totalment falsa.



Va morir en Barcelona l’any 1985, i en els seus últims dies de vida, va rebre un reconeixement, per bon escriptor, des d’aleshores va passar a estar en boca de tothom i va ser consagrat poeta nacional de Catalunya.