Abans de parla de les diferències que hi ha entre pirates i corsaris, hem se saber primer una mica de la seva definicio de cadascu.
La piratería és una pràctica, tan antiga com la navegació mateixa, en què una embarcació privada o una estatal amotinada ataca a una altra en aigües internacionals o en llocs no sotmesos a la jurisdicció de cap Estat, amb un propòsit personal per robar la seva càrrega, exigir rescat pels passatgers, convertir-los en esclaus i moltes vegades apoderar-se de la nau mateixa.
Corsari era el nom que es concedia als navegants que, en virtut del permís concedit per un govern en una carta de marca o patent de cors, capturaven i saquejaven el tràfic mercant de les nacions enemigues d'aquest govern.
Dit en altres paraules els pirates són aquells que roben il·legalment altres vaixells, i en canvi els corsaris, són aquells que roben sota el permís del govern. gairebé els pirates eren delinqüents i els corsaris practicaven més bé, una activitat econòmica, tot i que robaven els vaixells enemics; al corsarisme hi participaven persones de totes les classes socials que s’encarregaven d’armar el vaixell, proveir-lo i contractar la tripulació. Les autoritats britàniques expedien la patent de cors- es tractava d’una activitat perfectament legal- i els facilitaven armes i municions.
En el segle XVI l'economía de França, Espanya i Anglaterra es veia molt afectada per els atacs dels pirates als vaixells que portaven mercaderia que afavoria l'economia de aquell temps.
Al segle XVII podem dir que va ser un segle molt conegut pels atacs pirates al carib i en oceà atlàntic contra l'armada espanyola, anglesa o francesa. Entre 1630-1697 els pirates van prendre Amèrica Central com el seu principal seda. Allà on anaven sembraven el terror, sobretot al mar caribeny. En Port Royal, per exemple, va ser famosa per ser la base de pirates més famosa del món.
Els Moriscos
Es coneix amb el nom de moriscos el conjunt d'habitants d'origen musulmà o de creences islàmiques residents a l'antic Regne de Castella i la Corona d'Aragó, que van ser batejats en la fe cristiana amb la pragmàtica dels Reis Catòlics del 14 de febrer del 1502. Molts conservaven la parla àrab que rebé també el nom d'algaravia.
Morisc deriva de la paraula moro amb els que se'ls emparentava.
El decret d'expulsió dels moriscos (1609), promulgat per Felip III, ordenà l'abandonament del territori actualment espanyol de tots els moriscos, aquest decret afectà principalment al Regne de València que va perdre gran part de la seua població.
Immediatament després de la fi de la conquesta castellana del Regne de Granada amb l'entrada dels Reis Catòlics a Granada, encomanen al Cardenal Cisneros convertir als moros pacíficament a la fe cristiana per tal que no s'avalotaren. Aviat començaria a forçar aquesta conversió amb subornaments als representants de les comunitats musulmanes i la crema de llibres. Després d'això el Cardenal Cisneros se centrà en els renegats, categoria que els posà ell mateix als cristians granadins convertits a l'Islam, o per extensió fills o néts de cristians que es convertiren a l'Islam. Cisneros pretenia que aquests tornaren a la fe cristiana i que se sotmeteren a la llei de Castella. Molts moros de l'Albayzin començaren a desconfiar de la garantia de llibertat de culte per part dels cristians, a mesura que la pressió per a convertir-los al cristianisme augmentava. Els moros granadins començaren a demanar la destitució de Cisneros, i com resposta a aquestes queixes, Cisneros empresonà als moros més respectats de Granada, tenint-los pels instigadors dels revoltosos, i amb l'objectiu d'evitar que posaren més entrebancs en el seus plans de proselitisme forçat.
