Comentari de text

Les formigues

És un poema de Josep Carner del llibre Bestiari (1964) que correspón a l'última època de Carner com a poeta, l'època de 1958-1970.

Quan Carner va escriure Bestiari (1964) es a fixar de que els poemes fosin anecdòtics. Aquest llibre  té 154 poemes, tots relacionats amb un animal, on els posa per ordre alfabètic, des de les abelles fins a la zebra.
Els animals esdevenen un pretext per a la reflexió sobre els comportaments humans i aquest és justament l'objectiu de Carner, fer arribar un missatge de reflexió, però, "pintat" amb animals.
El llibre el podem classificar amb el gènere de la lírica, perquè ens parla de reflexions, per això, el gènere seria la Poesia Lírica. També Carner fa ús de recursos retòrics, específicament de la tendresa i la ironia.
Les formigues explica les característiques d'aquest mateix animal.
En la primera estrofa, ens parla de com viuen les formigues en una comunitat i com un poble, relacionat-lo amb els humans.
En la segona estrofa ens parla d'una característica d'elles (les formigues), les ales, dels mascles i de les femelles( les reines).
En la tercera estrofa dels treballs i els objectius, que després del treball dur, sempre hi ha una recompensa.
A la cinquena estrofa, (l'última), ens parla, potser, de les activitats que fan, semblants a la dels humans.
El tema principal del poema és la vida de les formigues, és un text narratiu que ens explica la particular vida d'elles.
Pel que fa la mètrica  i la forma en que s'estructura el poema, podem observar que són cinc estrofes (Quartetes) de quatre versos cadascuna i amb versos heptasíl·labs, amb la següent rima:
1ra. estrofa
7-
7a
7-
7a
2na. estrofa
7-
7b
7-
7b
3ra. estrofa
7-
7c
7-
7c
4ta. estrofa
7-
7d
7-
7d
5èna. estrofa
7-
7e
7-
7e
Art menor i rima consonant.
Hem de dir que la rima és masculina , però només els versos amb rima( versos parells), els altres versos no tenen rima, es a dir, són versos blancs que acaben amb una paraula femenina.
De figures retòriques podem trobar: Símil o comparació, aliteració, metàfora, ironia, personoficació, epítet, pleonasme,etc. El tòpic d'aquest poema està situat en l'apartat de la vida ideal i el que s'acosta més és : Una Utopia, que vol dir que és la concepció d'una societat ideal, d'un món imaginari que forà desitjable assolir algun dia.
Josep Carner va escriure aquest poema per a la gent que potser que li costi entendre reflexions i per això, Carner va "pintar" amb conceptes d'animals els poemes, però el que realment vol transmetre es que podem viure sense guerres, de forma civilitzada i treballant sense problemes.

Diferències entre l’obra i el musical Mar i cel

Mar i cel és una obra teatral escrita per Àngel Guimerà, l’any 1888, la qual va tenir molt d’èxit, fet que va provocar que es creés el musical d’aquesta.

El musical el va fer el grup Dagoll Dagom, l’any 1980.

Aquest musical va tenir moltes diferències amb l’obra teatral, la primera diferència que podem trobar és el temps que dura l’obra i el musical. Aquest dura més temps que l’obra, perquè es necessita més temps per interpretar una obra cantant que parlant.

Personatges

Evidentment els personatges en context són els mateixos, a l’obra de Guimerà , a la banda cristiana apareixen tres personatges principals: Blanca, una novícia, Carles, el seu pare, i el cosí Ferran, patró del vaixell abordat; a la banda morisca, Saïd, com a capità, i Joanot, un cristià renegat, cal dir també que hi ha personatges secundaris com: Malek, Osman, Hassèn, Mahomet, Guillem i Roc, corsaris del vaixell, i cristians esclaus dels corsaris, però el musical incorpora personatges que l’obra no té, com són:

* Idriss: la figura tràgica-còmica, el grumet, interpretat per un soprano.

*Maria, la germana de Blanca.

Els quals formaran la parella còmica habitual del teatre musical.

També, apareixen un gran nombre de personatges secundaris, típics dels musicals. Dagoll Dagom ha introduït dinou personatges nous per formar el cors dels moriscos i de les cristianes, els quals a través de solos i cors adquireixen un gran protagonisme i permeten muntar unes coreografies espectaculars.

A fi de d’adaptar el musical a l’actualitat, Dagoll Dagom canvia la personalitat i la condició d’alguns personatges com per exemple: Blanca serà la promesa de Ferran, i Carles serà Virrei de València. Per a Guimerà, Blanca és l’única protagonista femenina mentre que al musical, a més de la seva germana, Maria, hi hauran dames de companyia, les quals serviran per formar cors per arribar a ser paral·lels amb els dels pirates/corsaris. Dagoll Dagom presenta ja d’antuvi Blanca i Ferran com a promesos, la qual cosa reforçarà la postura de Ferran davant Saïd i augmentarà la tensió dramàtica entre els dos pretendents rivals, basada en un triangle amorós, típic de les obres musicals.

Dagoll Dagom perfila la figura de Saïd amb certs trets diferents als de Guimerà. A la primera escena, apareix Saïd, malalt i dèbil, dormint al llit, Hassèn l’ha d’ajudar a caminar. En canvi, al musical, després que els pirates s’han acomiadat dels mariners morts, l’aparició de Saïd, com a capità, serà més mediàtica.

Aquestes són les diferències més destacables amb respecte als personatges.

Escenificació

Abans de començar a dir les diferències de les escenes una per una, hem de dir les generals, com ho són: L’obra per a Guimerà es fa en un vaixell, però aprofitant gairebé tots els espais d’aquest, en canvi, en el musical només una escena es fa en un camarot, l’escena on està Blanca dormint mentre la vigila Saïd i un altre corsari, la resta d’escenes es fan a la coberta del vaixell.

L’adaptació d’un text dramàtic a un llibret suposa la reducció del text de partida a fi de donar lloc a d’altres elements musicals i escènics.

Ara hem de parlar de les escenes. O sigui, quines hi han i quines no, i les seves diferències.

A la primera escena de l’obra de Guimerà, apareix Saïd, malalt i dèbil, dormint al llit, en canvi a el musical aquesta escena no existeix, Saïd entra a l’escena primera després dels corsaris d’un cop a la coberta del vaixell i sense problemes i amb un estat perfecto de salut.

A més a més, apareixen escenes de personatges nous, o sigui, l’escena en que totes les noies cristianes canten en el vaixell i l’escena de Maria, la germana de Blanca amb un corsari.

L‘escena primera del segon acte és la segona interpolació del musical. Aquest quadre manca per complet a Guimerà, on Blanca, mentre defensa Saïd, només somnia per uns breus moments, que el seu pare i els cristians volen apoderar-se del pirata (Saïd). Al musical, les instruccions per a l’escenificació són diferents, deixant al director les mans lliures per adaptar-lo segons els seus criteris: “Blanca somia que està en un poble moro. Tots els moriscos l’assetgen” Sobre aquestes dues frases Dagoll Dagom ha muntat un quadre de tres minuts, durant el qual Blanca rambleja sola, desorientada i espantada per un poble enmig d’una gran multitud d’àrabs, que es passegen o es dediquen a jocs malabars; aviat, però, uns moros començaran a importunar-la i, poc després, se n’hi afegiran d’altres.

A l’obra de Guimerà: Blanca impedeix a Saïd d‘anar a ajudar els pirates, quan aquests són atacats pels cristians; al musical, aquesta escena no hi és, ja que abans Saïd ha estat empresonat i lligat pels seus homes.

A Guimerà, després de la catàstrofe, provocada per la traïció de Joanot, els cristians s’apoderen del vaixell matant tots els pirates amb excepció de Saïd, el qual és defensat per Blanca contra el seu propi pare. Quan aquest vol matar el pirata, Blanca s’hi interposa rebent ella la bala, la qual només la fereix. Saïd l’agafa i, abraçat amb ella, es llença al mar on desapareixeran, quedant només el cel i el mar com a testimonis de llur amor.

En canvi, Dagoll Dagom munta un quadre final molt espectacular i emotiu: Carles mata Saïd i Blanca, se suïcida al seu costat. A continuació, llurs cadàvers seran llançats a l’aigua pels corsaris.

Al musical hi ha una escena al final de tot que és quan es veuen tots els corsaris morts, Blanca, Saïd i cristians morts també; Aquesta escena en l’obra teatral no hi és.

Ara pel que fa l’eliminació d’escenes de l’obra teatral n’hi ha moltes, pel fet de que en el musical s’ha de treure escenes per incorporar cançons i ball. Com per exemple l’escena on Blanca parla amb el seu pare del que havia fet malament ( plorar per un musulmà). L’escena del Roc i el Guillem tampoc hi és. I moltes escenes més...

En conclusió, podem dir que hi ha una gran diferència entre l’obra i el musical, encara que el context és el mateix, però la forma en que fan la representació de l’obra és molt distinta en cada cas. A mi m’agrada més l’obra escrita per Guimerà, perquè en meu punt de vista la literatura escrita té més detalls i cadascun pot apreciar l’obra de la manera que vulgui, encara que hem de ressaltar, que el musical, Dagoll Dagom també inclou molt detalls.

TREBALL SOBRE POESIA

* Què és poesia ?

La poesia és un joc de paraules amb rimes i combinacions de so que fan referència a un tema específic, potser de la vida de l'autor, de la natura, de l'amor o de qualsevol tema. La poesia també la podem considerar com un art de les paraules, tal i com la literatura, però, aquesta més curta i amb lleis mètriques.

* Troba un poema per a cadascun d’aquests grans temes:

VIDA I PAS DEL TEMPS: La vida incerta de Josep Carner. Tòpic: Metàfores de la vida: Homo viator

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena!

¿És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel,

diu: -Vine, vine!-

Però: -No passis! -diu un vel

de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un camí d’enamorat,

colgat de mata?

¿És un recer per a adormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient

acull son hoste?

¿Qui sap si mor sobtadament,

sota la brosta?

Qui sabrà mai aquest matí

a què em convida!

I és camí incert cada camí,

n’és cada vida!

 

NATURA: Arbres de Josep Carner. Tòpic: "Locus Amoenus"

Voldria ta ciència,

arbre, per al meu cor,

tu que en el temps geliu ets paciència

i en dia ardent aboques un tresor.

Verd amuntegament d'onades blanes

amb un sospir de pau en cada floc,

el moviment dels núvols agermanes

amb el descans del roc.

Va a cada arbre una cèlica fortuna:

l'auró té deixes d'alba en el fullam recent,

el bedoll s'enamora de la lluna,

en el pi hi ha ditades del ponent.

Cap arbre com el freixe per alta ocelleria

quan apagava el dia, tot lent, un vel ombriu;

i quan, de matinada, la boira s'esgarria, són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.

Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.

Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.

L'om crida el flabiol per a la dansa.

El faig és una església. El roure és un palau.

Tot home es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga;

li val el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.

Uns arbres són finestra que l'oratjol belluga,

i d'altres són com una nit.

Trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure;

ullcluc, si sento un arbre m'apar tota la mar;

i un davant la meva finestra, fa que encara

no em dolgui prou de viure.

És en el llibre de consol que un dia

el Fill de l'Home un orb guarí,

i aquell tornat de tenebror s'esfereïa

en descobrint els vianants en el matí.

-Veig arbres que caminen- agenollat va dir.

Uns arbres amb follia que corre i poc s'acaba;

arbres que mena a vagareig, en lloc del pur misteri de la saba,

la sang en sotragueig.

-¿ On vas ? - les fulles diuen amb llur fidel frisança.

La branca puja sense cap pensament de mal.

Arbre frenat en una fèrtil esperança,

atura'm tu, si cal.

MORT: A Frederic Soler en son etern de Jacint Verdaguer. Tòpic: La mor com a pas de LA VIDA ETERNA.

Amb cent corones de flors

te'n veig anar d'esta vida:

tu te'n vas amb cent, de flors;

jo quedo amb una, i d'espines

*

Com volarien mos besos

per sos llaviets en flor,

tant temps ha que frisen presos

dintre el niu del meu amor

  Enyorança

AMOR: Mester d'amor de Joan Salvat-Papasseit. Tòpic: Etapes i facetes de l'amor: Preceptor amoris.

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada.

Deixa't besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar

...................i si et quedava enyor,

besa de nou, que la vida és comptada.

*Relaciona una de les poesies amb una altre forma d'art

ARBRES  Josep Carner: El que diuen els arbres Feliu Ventura

 Aquest poema de Josep Carner es relaciona amb la cançó de Feliu Ventura, perquè parlen dels arbres com una excusa  per parlar de reflexions sobre la vida.

   

EL QUE DIUEN ELS ARBRES

Em va agafar les mans

i les posà en la terra

i em cremà per un moment.

"tu vens d'ací, no pots canviar això".

Ell entenia tot el que deien els arbres,

jo només sentia vent.

Em va alçar contra el cel

per a seure'm als muscles

i esclatà la meua ment.

"jo sóc d'ací, no puc canviar això".

i vaig entendre tot el que deien els arbres

on només sentia vent.

Hem de fer més

per a avançar més;

si és sostenible

es farà visible.

Des del meu lloc

fins el més remot;

sembrar ací

per a collir allí.

Interpretar un altre repertori:

salvar a pams el propi territori.

Un nou model

un nou poder

per a fer més

no renunciar a res.

Hem de fer un esforç

per a escoltar els arbres

o només quedarà vent!

Noucentisme

Fets històrics: * 1906: Creació de la Solidaritat Catalana  

  * 1907: Codificació Lingüística

  * 1913: Normes ortogràfiques

  * 1923:  Cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera

Cronologia: 1906-1923 (Principis del segle XX)

Objectius: Culturitzar i modernitzar la població (acabar amb el modernisme)

Cultura:   * Educació: Recerca Universitaria, consell pedagògic i biblioteques populars

     *Llengua: IEC- Normes (1913), gramàtica (1918) i diccionari (1932)

Conceptes claus:  Imperialisme, Arbitrarisme, Civilitat, Classicisme, Mediterranisme.

Etapes:
Combativa: 1906-1914, Implantació de les idees del Noucentisme a la cultura Catalana

Establerta: 1914-1923, Construcció de la Mancomunitat de Catalunya ( Comença a decaure)

Narrativa: Eugeni d’Ors (relats breus antinovel·les)

Poesia: Josep Carner “Ara se sent liure” (Esperança i confiança de l’èsser humà)
             Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost)

Teatre: Carles Soldevila i Millàs-Raurell (va ser molt minsa)

La novel·la: Va ser un gènere molt menor en aquest període.

Comentari de text: Mar i cel ( Escena XIII)

De l’obra Mar i cel d’Àngel Guimerà analitzarem del segon acte l’escena XIIII.

L’obra es va escriure l’any 1888; en la seva primera etapa,aquesta era una etapa romàntica, comprèn un conjunt de drames històrics que estan caracteritzats perquè estan escrits en versos decasíl·labs. Eren tragèdies on recreava temps i ambients passats, i amb una gran quantitat de personatges; els temes eren realisme i la natura. Frederic Soler ( empresari i director artístic d’obres de teatre)  li demana a Àngel Guimerà que faci una obra per estrenar en el seu teatre de Barcelona (li va a demanar a Guimerà perquè les seves obres tenien molt èxit) i així va escriure Mar i cel.

L’escena XIII del segon acte és una conversa entre Saïd i Blanca.Al principi de l’escena Saïd recorda les paraules que va dir la seva mare abans de morir. Blanca estava escoltant el que deia Saïd però Saïd no s’havia adonat que ella estava escoltant. Llavors va plorar i després es va penedir d’haver plorat per paraules d’un musulmà. Aleshores li demana a en Ferran que la mati quan arribin a terra. Ferran s’hi nega al principi, però després acaba acceptant. Blanca li fa un petó a la mà a en Ferran però per agraïment que havia acceptat matar-la. Saïd veu el petó i s’enfada molt amb en Ferran i li diu als seus companys pirates que matin els cristians; els pirates s’emporten als cristians a dalt del vaixell mentre Blanca demana pietat pel seu pare , pel Ferran i pels presoners cristians a Saïd. Després de que Blanca li demana pietat per ells per una bona estona, Saïd li fa jurar per les seves mares que no estima a en Ferran, perquè Saïd pensava que ella l’estimava, Saïd estava gelós de Ferran.Llavors ella li jura i Saïd li diu als seus pirates que no matin els cristians, li perdona la vida gràcies a Blanca.

Consta d’una conversa de 24 intervencions de Blanca i 24 de Saïd. El tema que es percep és la gelosia de Saïd respecte a Blanca i Ferran. Ell text és dramàtic perquè parlen de salvar de la mort a dues persones importants de l’obra i molts presoners  i també es percep amor per la gelosia que hi ha. Es podria dir que en aquesta escena comença a aparèixer l’amor entre Saïd i Blanca, no del tot, però si un principi d’aquest. L’escena és dóna dins del vaixell, on hi ha els camarots; el temps en què transcorre l’escena és curt. Pel que fa el llenguatge el text està escrit en vers decasíl·labs i el llenguatge és emfàtic perquè Guimerà fa ús de moltes expressions respecte a sentiments, també podem dir que el llenguatge és arcaic pel fet que fa ús de molt hipèrbatons ( característica important de les obres de teatre).

En aquesta escena hi ha un apart, que és quan una persona parla per ell mateix i no per els altres, en aquest cas l’apart es de Saïd que diu coses respecte a a seva gelosia i mostra el sorprès que està pel petó de Blanca a Ferran. També podem observar que hi ha moltes acotacions, que diuen el fa el personatge del qual és l’acotació, de com és la seva manera de parlar, del seu sentiments, del que pensa, dels moviments que fa, etc.

A l’escena el dramatisme és important perquè els personatges viuen una part molt dramàtica en l’obra, a mesura que avança l’obra es va fent més dramàtica. L’escena és interessant, els personatges que surten són els principals i per això, és una escena important, també podríem dir que és important perquè sense aquesta escena Carles i Ferran, gràcies a Blanca no hi serien en la resta de l’obra.

Diferència entre Pirates i Corsaris

Abans de parla de les diferències que hi ha entre pirates i corsaris, hem se saber primer una mica de la seva definicio de cadascu.

La piratería és una pràctica, tan antiga com la navegació mateixa, en què una embarcació privada o una estatal amotinada ataca a una altra en aigües internacionals o en llocs no sotmesos a la jurisdicció de cap Estat, amb un propòsit personal per robar la seva càrrega, exigir rescat pels passatgers, convertir-los en esclaus i moltes vegades apoderar-se de la nau mateixa.

Corsari era el nom que es concedia als navegants que, en virtut del permís concedit per un govern en una carta de marca o patent de cors, capturaven i saquejaven el tràfic mercant de les nacions enemigues d'aquest govern.

Dit en altres paraules els pirates són aquells que roben il·legalment altres vaixells, i en canvi els corsaris, són aquells que roben sota el permís del govern. gairebé els pirates eren delinqüents i els corsaris practicaven més bé, una activitat econòmica, tot i que robaven els vaixells enemics; al corsarisme hi participaven persones de totes les classes socials que s’encarregaven d’armar el vaixell, proveir-lo i contractar la tripulació. Les autoritats britàniques expedien la patent de cors- es tractava d’una activitat perfectament legal- i els facilitaven armes i municions.

En el segle XVI l'economía de França, Espanya i Anglaterra es veia molt afectada per els atacs dels pirates als vaixells que portaven mercaderia que afavoria l'economia de aquell temps.

Al segle XVII podem dir que va ser un segle molt conegut pels atacs pirates al carib i en oceà atlàntic contra l'armada espanyola, anglesa o francesa. Entre 1630-1697 els pirates van prendre Amèrica Central com el seu principal seda. Allà on anaven sembraven el terror, sobretot al mar caribeny. En Port Royal, per exemple, va ser famosa per ser la base de pirates més famosa del món.

Els Moriscos

Es coneix amb el nom de moriscos el conjunt d'habitants d'origen musulmà o de creences islàmiques residents a l'antic Regne de Castella i la Corona d'Aragó, que van ser batejats en la fe cristiana amb la pragmàtica dels Reis Catòlics del 14 de febrer del 1502. Molts conservaven la parla àrab que rebé també el nom d'algaravia.

Morisc deriva de la paraula moro amb els que se'ls emparentava.

El decret d'expulsió dels moriscos (1609), promulgat per Felip III, ordenà l'abandonament del territori actualment espanyol de tots els moriscos, aquest decret afectà principalment al Regne de València que va perdre gran part de la seua població.

Immediatament després de la fi de la conquesta castellana del Regne de Granada amb l'entrada dels Reis Catòlics a Granada, encomanen al Cardenal Cisneros convertir als moros pacíficament a la fe cristiana per tal que no s'avalotaren. Aviat començaria a forçar aquesta conversió amb subornaments als representants de les comunitats musulmanes i la crema de llibres. Després d'això el Cardenal Cisneros se centrà en els renegats, categoria que els posà ell mateix als cristians granadins convertits a l'Islam, o per extensió fills o néts de cristians que es convertiren a l'Islam. Cisneros pretenia que aquests tornaren a la fe cristiana i que se sotmeteren a la llei de Castella. Molts moros de l'Albayzin començaren a desconfiar de la garantia de llibertat de culte per part dels cristians, a mesura que la pressió per a convertir-los al cristianisme augmentava. Els moros granadins començaren a demanar la destitució de Cisneros, i com resposta a aquestes queixes, Cisneros empresonà als moros més respectats de Granada, tenint-los pels instigadors dels revoltosos, i amb l'objectiu d'evitar que posaren més entrebancs en el seus plans de proselitisme forçat.