L'exili. I autors que l'han tractat

L'exili va passar el 22 de gener de l’any 1939. Tot va començar quan les tropes franquistes eren a punt d’entrar a Barcelona i ocupar la ciutat. L’amenaça feixista va empènyer a l’exili milers de persones que s’havien mantingut fidels a la República i al Govern de la Generalitat, entre ells molts escriptors i tots els que van estar vinculats a la Institució. Aquesta és una història que van viure, entre d’altres, Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Anna Murià, Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Clementina Arderiu, Joaquim Ruyra o Pompeu Fabra. La recordem ara dia per dia, a través dels testimonis directes que els mateixos protagonistes n’han deixat, com a homenatge a tots ells i als ciutadans que van sofrir exili o repressió. Aquella tràgica experiència,  per alguns dels seus protagonistes significà l’adéu definitiu a Catalunya.

Veiem doncs, com alguns dels autors van treballar l'exili, en algunes de les seves obres:

Mercè Rodoreda: El 23 de gener de 1939, pocs mesos abans de la desfeta dels republicans, Mercè Rodoreda marxà a l'exili. Pensant-se que la separació seria breu deixà el fill amb la seva mare. Encara que Mercè Rodoreda no havia participat mai en política, partí per consell de la seva mare, que temia problemes a causa de les activitats de col·laboració amb publicacions en català i algunes revistes d'esquerres durant els anys anteriors. Juntament amb altres intel·lectuals de l'època,anà de Barcelona a Girona amb un bibliobús propietat de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, després seguí el camí pel Mas Perxés, al municipi d'Agullana, fins travessar la frontera administrativa pel Pertús; entrant a l'estat francès el 30 de gener. Després de pernoctar al Voló, es dirigiren a Perpinyà; allí hi passaren tres dies i a continuació viatjaren fins a Tolosa de Llenguadoc amb tren. Algunes de les seves paraules, referint-se a l'exili, van ser: 

"S'acabà la guerra, i vam haver de sortir d'Espanya. Jo, no per res, perquè jo no havia fet mai política, però el fet d'haver escrit en català, i per haver col·laborat en revistes, diguem-ned'esquerres, etcètera, etcètera. I aconsellada per la meva mare, car me'n vaig anar pensant que al pas de tres, quatre o cinc mesos tornaria a casa meva, però després es va anar eternitzant."

Joan Oliver: Durant la Guerra Civil es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va ser nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i cap de publicacions de laConselleria de Cultura de la Generalitat. A més va convertir-se en cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significà una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context creà "Oda a Barcelona" (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatral "La fam" (on es plantegen els problemes de la revolució que intentaven portar endavant els comunistes i els anarquistes ). Al final de la guerra, la Generalitat Republicana li va encomanar la tasca d'evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s'exilià primer a França, s'embarcà cap a Buenos Aires i s'establí definitivament a Santiago de Xile, on hi va viure vuit anys. Durant l'exili, va continuar la seva tasca d'intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Va col·laborar amb la revista "Catalunya" (editada a Buenos Aires) i va dirigir "Germanor" (editada a Xile). Va fundar amb Xavier Benguerel la col·lecció "El pi de les tres branques"

Pere Calders: Després d'una curta estada a França, havent deixat a Catalunya la seva primera dona i un fill, es va exiliar a Mèxic, on de seguida va contactar amb els catalans també exiliats, com Josep Carner, de qui va rebre el primer ajut. A Mèxic, hi va estar vint-i-tres anys, va tenir tres fills amb Rosa Artís, la seva segona dona, germana de l'escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner". 

Pere Calders no es va integrar mai del tot a Mèxic perquè va mantenir viu el desig de tornar a Catalunya, a part que es va relacionar de manera habitual amb els cercles intel·lectuals i socials dels catalans exiliats. Tot i així, Joan Fuster va escriure: «És ben possible que, sense el pas per l'exili —sense l'escenari i sense els personatges que li proporcionà Mèxic—, els contes de Calders haguessin derivat a factures més acostades a Poe, Pirandello o Kafka: al conte "filosòfic" tradicional. Mèxic li brindava una "realitat" susceptible d'interpretacions suggestives». 

Josep Carner: Opta per la carrera consular en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en un lúcid observador de la Dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que els anys trenta acabà abocant el país a la guerra civil, escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucció després del malson de la Segona Guerra Mundial i instal·lant-se a Brussel·les, la ciutat que esdevindrà els anys cinquanta el cor de l'europeisme. 

Xavier Benguerel: Després de deu mesos a França, s'embarca cap a Buenos Aires, gràcies al Servei d'Evacuació dels Refugiats Espanyols, amb destinació a Santiago de Xile. L'any 1940 comencen quinze anys d'exili a Santiago de Xile amb la seva dona i els seus fills. Gràcies a alguns coneixements farmacèutics, pot crear el Laboratorio Benguerel, S.L., on treballa els matins, i d'aquesta manera pot dedicar les tardes a l'escriptura. 

A l'exili publica els reculls de contes Sense retorn i La màscara. Torna a Catalunya el 1954.

Raons d'Antígona

Tant a la tragèdia de Sòfocles com a  la d'Espriu la protagonista morirà per no voler acceptar les lleis imposades pel rei Creont. Quins creus que són els motius d'Antígona per no obeir les ordres de Creont? Es pot salvar Antígona com li demana Eumolp en el segon acte? Tant si la resposta és afirmaiva com negativa, argumenta-la.

Des de el meu punt de vista, Antígona es nega a obeir les ordres del rei de Tebes, de Creont en aquell temps, en no deixar el cos del seu germà Polinicies sense fer-li cap ritual, i sense enterrar-lo, perquè ella considera que el cos del seu germà, no ha de ser tractat així, i que ella ha de seguir amb les seves costums, creu que és la seva olbigació fer-lo i encara que la seva germana li hagi dit que no la ajudaria i qe això hagi estat prohibit pel rei, ella igualment ho fa, sent aquella obligació moral i si no ho fa, aniria en contra dels seus principis i valors. També considera que Polinicies té el mateix dret i es mereix ser enterrat com el seu germà Etèocles. Per tot podríem dir que Antígona es mou per la moral, la fraternitat i la justícia.

Adaptació teatral del conte EL DESERT de Pere Calders

Aquí un deixem l'enllaç per veure la nostra adaptació teatral del conte El Desert de Pere Calder, esperem que us agradi.

http://www.youtube.com/watch?v=a_t3B--5aDo

Descripció d'un personatge a l'estil de Pere Calders

Exercici:
-Fes una descripció d'un personatge fitici utilitzant la tècnica del ninotaire. Posa nom al personatge. Utilitza algun joc de paraules a la manera de Calders.

Oriol Cargol

Aquesta és la història d'Oriol Cargol, un home de trenta anys que tot i la seva curta edat, tenia un aspecte d'un home més jove, un aspecte d'un home de vint anys, molt atractiu i amb un cos admirable i desitjable per la joventut del poble. Sempre vestia e color blau, perquè pensava que era l'única forma de combinar el color dels seus ulls, mai havia fet servir de roba un altre color que no fos aquest.

Oriol Cargol es dedicava a la neteja de les platges el poble on vivia, les platges d'aquell poble eren plenes de cargols per tot arreu,cosa la qual li emportava una obsessió per aquests animals.
Totsels que recollia se'ls portava a casa i els posava en una vitrina, si eren molt lletjos els pintava  de blau, i així en feia una exposició.
Encara que era molt guapo, no tenia parella, perquè els seus costums i formes de vida eren molt estranyes. Normalment caminava molt a poc a poc, com els cargols, feia tot que es pugui relacionar amb ells. Quan arribava a la platja es posava cap per avall i intentava desplaçar-se per ella sense caminar, així recullia tots els cargols i se'ls posava a l'hombro,  on tenia una capsa de vidre per ells, que evidentment tenia forma rodona, semblant al cos del cargol, i pintada de blau.
A casa tenia un pati, on tenia cargols grans i un parc especial per a ells, fins i tot, a vegades hi jugava i els dutxava.
No volia a cap noia que no li agradés els cargols, per ell era massa important aquest animal, es preocupava més per ells que per si mateix. Encara que els cargols que eren lletjos i ho continueven fent pintats de blau, se'ls menjava o en feia mascaretes per a la cara i així es feia més bell i jove.
Podríem dir, llavors, que Oriol Cargol, és un home obssesionat pels cargols, per la aparença física, però  l'únic problema era que tenia la boca tan gran que podia fer una volta girant-la com el cos d'un cargol.

Resum d'Antígona (Sòfocles)

Antecedents del mite d'Antígona

Èdip arriba a Tebes buscant els seus veritables pares. A Tebes ha arribat la notícia que el seu rei Laios ha estat assassinat en un camí per algun bandit. D'altra banda, l'Esfinx, proposa unenigma als nouvinguts i els devora. Èdip endevina l'enigma i es converteix en rei de Tebes,casant-se amb la vídua de Laios, Iocasta. Amb el temps tenen quatre fills: dos homes, Eteocles i Polinices i dues femelles, Antígona i Ismene. Alguns anys després arriba una epidèmia a Tebes per la qual estan morint homes, dones, nens, bestiar i s'estan arruïnant les collites. Elpoble demana al seu rei Èdip que freni aquesta epidèmia. Èdip consulta l'endeví Tirèsias que li diu que només acabarà amb aquesta maledicció quan trobi l'assassí de Laios. En la seva investigació,Èdip descobreix que Laios era el seu veritable pare, a qui el buscava, que s'ha casat amb la seva mare i que ha tingut descendència amb ella. Desesperat pel seu descobriment es treu els ulls. Iocasta se suïcida. Èdip, ja cec, es desterra voluntàriament de Tebes en companyia de la seva filla Antígona i, en arribar a Atenes mor. Antígona torna a Tebes.
 A Tebes, reina provisionalment el germà de Iocasta, Creont. Amb la majoria d'edat dels fills homes d'Èdip, Etèocles i Polinices, ambdós es disputen el tron ​​de Tebes. Polinices es marxa de Tebes i reuneix un exèrcit amb el qual ataca la ciutat que defensa el seu germà Etèocles. Els dos exèrcits envien a set capitans per a que s'enfrontin entre si. El sorteig fa que Etèocles i Polinices hagin de lluitar i els dos germans es maten en el combat. Creont decreta que s'enterri el cos de Etèocles, mort lluitant per Tebes, però que el de Polinices quedi sense sepultura per haver atacat la ciutat. Decreta pena de mort per a qui intenti enterrar Polinices.

A PARTIR D'AQUÍ COMENÇA LA TRAGÈDIA ANTÍGONA

Antígona és contrària a la llei promulgada per Creont, li sembla injusta i impia i considera undeure sagrat, per sobre de les lleis dels homes, el donar sepultura al seu germà mort. Peraixò decideix intentar enterrar el seu germà, tot i que la seva germana Ismene li aconsella que no ho faci, per por que el pes de la llei caigui sobre ella.Els guàrdies sorprenen Antígona enterrant el cos de Polinices, la capturen i la porten davantCreont que castiga aquesta desobediència amb la pena de mort. Antígona és portada a una cova i tancada allà fins al dia de la seva mort. Hemó, fill de Creont i promès d'Antígona, suplica al seu pare que li perdoni la vida a Antígona, però Creont es nega. Hemó visita a Antígona, però aquesta s'ha suïcidat. Hemó també se suïcida al costat del cos de la seva promesa, abans que Creont pugui evitar-ho. En palau, la dona de Creont i mare de Hemó, Eurídice, s'assabenta per un missatger del suïcidi del seu fill i ella mateix se suïcida. La tragèdia acaba amb el lament de Creont, que es considera responsable de les morts de la seva dona i del seu fill.

Arbre genealògic de la família del rei d'Èdip

Salvador Espriu: el temps de les paraules

Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners l'any 1913, fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

“Jo només em considero un artesà de la llengua, un amo minuciós, sóc només un aprenent” són unes de les paraules de Salvador Espriu que feia servir per descriure a ell mateix.

Espriu va voler viure un vida sense fer soroll i escrivint en l’intimitat, construint el seu món particular. La seva neboda, Isabel Bonet Espriu, diu que Salvador era un oncle molt estrany, en el sentit que escrivia coses molt complicades, com la seva poesia, que ja de per si mateixa la poesia ja és complicada, doncs Salvador la feia més encara, ell deia que escrivia coses difícils, però clares , era el que ell pretenia fer , cosa que feia un desafiament a l’hora de llegir els seus poemes o novel·les, de fet, ell mateix deia al inici d’un dels seus poemes que seria difícil d’entendre, per això va adoptar aquesta fama.

Va tenir una infància molt significativa en la seva obra, es diu que va ser un temps molt feliç per ell, que va estar molt lligat a la seva casa d’arenys de mar,una casa que sempre estava en moviment pels jocs de nens petits que juntament amb els seus quatre germans, els seus pares i persones de servei que es trobaven allà. La seva mare, Ecolàstica Castelló, una dona molt discreta i una mare molt atenta que sempre estava amb els seus fills, mentre que el seu marit, el pare de Salvador, Francesc Espriu treballava com a notari, era un home lliberal i molt orgullós dels seus cinc fills. Els avantpassats de Salvador i els records de la seva infantesa es situen en Arenys de Mar.

L’any 1922, Salvador, amb nou anys de vida, cau malalt a causa d’un xarampió, que juntament amb altres complicacions li van deixar tres anys de la seva infantesa en un llit, cosa que li canviar molt la vida, ja que era un noi molt inquiet i radiant, però amb aquesta malaltia va passar a ser un noi sedentari al llit, però aquests temps, Salvador els va aprofitar per llegir molt, l’única cosa que podia fer des de aquell llit, i és per això que va escriure un poema basats en malalts per la seva mare.

Salvador es recupera, però aquest cop cau en depressió per la mort de la seva germana i que poc després la mort del seu germà, en un accident. D’aquí adopta una personalitat pessimista o negre que no li permet veure amb tota felicitat el món que l’envolta, ell mateix deia:

“ L’animal que som, té por a la mort...”.

L’any 1930 entra a la universitat, per ell, era com estar en la seva pròpia natura, era el lloc ideal per ell, era l màxima oportunitat que tenia, una font de coneixement molt important, un lloc ple d’esperances per a que les coses dolentes que hi havien, pugessin solucionar-se, en aquí es reflecteix molt més encara la passió d’ell per la literatura, que des d’un principi es veia, ja que llegia molt més i es mostrava més apassionat en comparació amb els seus companys. Espriu, era una persona amb moltes ganes de parlar i de donar la seva opinió, però també un home molt tímid, cosa que era una situació molt estranya en la seva vida i que amb el temps va fer que adopti una passió per la vida però amb discreció i timidesa, per això és que li agradava molt escriure, en aquí es lliga aquestes dues bandes de la seva personalitat.

Amb quinze anys, salvador escriu Israel, la seva primera novel·la, però a més també tenia un sèrie de narracions i novel·les curtes relacionades amb temes variats, on es troba molt marcadament el seu sarcasme per la societat que hi havia en aquell temps.

Ariadna, és un recull de narracions mencionades abans, es caracteritza per ser narracions relacionades amb un laberint de metàfores, sobre la complexitat de la vida, però no només es veu en aquí, sinó també en l’estructura del text.

Llicenciat en dret i en història antiga, es guanya un beca per especialitzar-se en egiptologia, en juny de l’any 1936. en juliol d’aquest mateix any, es considera la mort dels somnis de Salvador, la mort d’una vida civilitzada, amb una casa buida, amb sentiments de pèrdua, és per això que crea una biblioteca ambulant on posa cites o frases de llibres o narracions interessants que ell havia llegit, era com una biblioteca portàtil, així evitava no perdre més les seves escriptures més importants.

Amb l’idea d’una casa ideal, i d’una pàtria ideal d’Arenys de Mar, escriu Sinera, l’any 1946. En aquí la guerra accentua el sentiment de dol permanent, i busca refuig en els seus records plens de felicitat.

L’any 1960 passen a ser les seves paraules l’altaveu d’una partit català antifranquista, des de aquí la seva cara passa a ser més seriosa i comença a fer més ús de l’ironia en totes les seves paraules.

Després de la guerra, es situa en un món mític, on troba pau a partir dels seus records de la seva infantesa, recorda el seu jardí dels cinc arbres com un lloc de silenci obligatori i com un espai lliure de parlar i d’expressar-se.

Quan mor el seu pare, Salvador passa a fer-se càrrec de la seva família, cau en la monotonia i construeix els seus versos durant la nit.

Entre els anys 1940-1950, deixa la prosa per censura política i falta de temps, i passa a escriure versos, poesia. Encara que ell no es considerava un bon poeta, era vergonyós quan es tractava de poemes, però això no l’impedia ser perfeccionista, sempre volia més perfecció en tot, fins i tot en la seva forma de vestir, molt minuciós, avorrit i sense biografí segons ell mateix, però en veritat era un home molt intel·lectual  i inspirat sempre en coses naturals, sense que hagi de pensar molt, tenia també una capacitat d’ironia gegant, que li ajudava a dissimular el sarcasme.

No li agradava escriure en castellà, era un home molt dedicat a la seva pàtria, cultura i llengua catalana , no li agradava gens el que passava a fora de la seva Catalunya ideal. Però això no va impedir que la seva obra s’espandeixi a fora de Catalunya, van haver-hi traduccions i interpretacions de les seves poesies en cançons.

Salvador Espriu es considera un símbol molt important per Catalunya, per llengua cultura i escriptura i encara que no va ser una persona molt populista, va tenir molta implicació en la política, ell ho veia com una obligació, però ho feia de forma molt civilitzada, tant que algunes persones van pensar que no era d’esquerres, cosa totalment falsa.

Va morir en Barcelona l’any 1985, i en els seus últims dies de vida, va rebre un reconeixement, per bon escriptor, des d’aleshores va passar a estar en boca de tothom i va ser consagrat poeta nacional de Catalunya.

La Ciutat Llunyana

Charles Baudelaire

"El poeta maleït". Va ser un dels poetes més influents del segle XIX degut a la seva vida de bohèmia i als seus extrems. Poeta crític i també traductor francès.

Va néixer a París el 9 d'abril de 1821. El seu pare, Joseph-François Baudelaire (antic preceptor, pintor i cap del Despatx de la Cambra dels Pars), va ser qui li va ensenyar les primeres lletres. La seva mare, Caroline Archimbaut-Dufays (filla d'emigrants francesos a Londres durant la revolució de 1793),  li va ensenyar l'anglès. Quan Baudelaire va néixer, Joseph tenia ja seixanta anys i un fill d'un matrimoni anterior, Claude-Alphonse. Baudelaire va ser criat per la serventa de la família, Mariette, que tot i que es coneix molt poc sobre ella.

El 1840 Baudelaire es va matricular a la Facultat de Dret. Va començar a freqüentar la joventut literària del Barri Llatí i va fer nous amics, com ara Gustave Le Vasseur y Ernest Prarond. Va intimar amb Louis Menard, que es dedicava a la taxidèrmia i a la vivisecció d'animals.

Va començar a portar una vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família degut a la seva addicció a les drogues i els ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i va mantenir relaciones amb Sarah, una prostituta jueva del Barri Llatí. Charles la denomina "La Louchette" ("la guenya"). Probablement ella li va contagiar la sífilis. 

Compromès per la seva participació a la revolució de 1848, la publicació de Les flors del mal el 1857, va acabar de desencadenar la violenta polèmica que es va originar al voltant de la seva persona. Els poemes del llibre van ser considerats «ofenses a la moral pública i els bons costums» i el seu autor va ser processat.

La sífilis que patia li va causar el primer conat de paràlisi (1865), i els símptomes d'afàsia i hemiplèxia que arrossegaria fins a la mort van aparèixer el 1866, quan va patir un atac a l'església de Saint-Loup de Namur. Va ser traslladat d'urgència per la seva mare a una clínica de París, on va mantenir-se sense parlar però lúcid fins a la seva mort l'agost de l'any 1867. Moltes de les seves obres van ser publicades després de la seva mort.

Charles Baudelaire és considerat el pare i profeta de la poesia moderna.

Relació amb Màrius Torres:

Màrius Torres: Poeta de tradició postsimbolista.

El simbolisme:Moviment artístic que tracta de traduir el món interior espiritual de l'artista mitjançant signes de la realitat sensible (colors, olors, sons...). Seglee XIX.

La relació que té Màrius amb Baudelaire és que els dos, les seves obres pertanyen a la mateixa corrent artística, però el que els diferencien, és que, Baudelaire va ser un dels primers impulsadors, i Màrius Torres va seguir els seus pasos, el va agafar com a model i es va inspirar en ell per a les seves obres. Partint del poema Les flors del mal. 

Charles Baudelaire es caracteritza per la musicalitat en els seus poemes, l'immortalitat de l'art, per l'ús d'un vocabulari religiós , ús d'imatges i analogies, sinestèsies, al·legories, i per tractar l'infantesa com a paradís perdut... Totes aquestes característiques les podem veure en l'obra de Màrius també, per l'inpiració d'ell en Baudelaire.

Comentari de text d'un fragment del Quadern d'Aram

El fragment seleccionat forma part de la novel·la el Quadern d’Aram (capítol V) de Maria Àngels Anglada (1930-1999). Per comprende’l s’ha de tenir clar que la novel·la tracta d’una travesia de mare i fill quan tracten de fugir dels atacs turcs i es refugien a Marsella, doncs el llibre es com una espècie de diari de Aram, però que també a vegades escriu la seva mare (Maryk) que narra les aventures d’ells quan tracten de fugir d’Armènia. El llibre és trobat per una dona que el tradueix i narra tot el context mencionat anteriorment.

Maria Àngels Anglada va ser una escriptora en llengua catalana, que va fer novel·les, poesies, assaigs i fins i tot narracions breus de temes diferents, però ella mateixa se sentia una poeta, encara que les seves creacions eren novel·les. Va néixer el 9 de març de 1930 a Vic, Barcelona. Es caracteritza per ser una escriptora d'una altra generació. La literatura catalana estava subjecta a escriptors d'una determinada generació, però ella es  situa dins d'una altre generació més jove de la la vida d'escriptors literaris catalans.  La mort de Maria Àngels Anglada es va produir enmig del bullici d'un dia tan significatiu a Catalunya com el de Sant Jordi (23 abril 1999) lligat a la celebració del Dia Mundial del Llibre.

Maria Àngels Anglada de sempre es va interessar molt pels assumptes armenis i per això va escriure aquest llibre, perquè el genocidi va ser un fet molt important i ressaltant d’aquest país.

Hi ha llibres d’altres autors que es relacionen amb el tema del genocidi com ho fa Maria Àngels Anglada, on estàn: Franz Werfel amb la seva obra Els 40 dies de Musa Dagh, que narra la resistència de milions d’armenis que van viure a prop del mont de Musa Dagh, i que van tenir qe fugir d’aquell atac per poder tenir una millor vida. També tenim la novel·la: Els fills d’Ararat de Marc Morte, on narra la història d’un jove escriptor que s’interessa pel genocidi i per casualitat coneix a una de les poques supervivents que s’atrevirà a obrir-se i tornar enrere i contar la seva experiència sobre al genocidi que li va tocar passar a ella i a més armenis. Amb relació amb aquesta úlima novel·la tenim la pel·licula de Atom Egoyam que va fer la pel·licula anomenada Ararat (2002) que explica la història dintre d’una altre d’uns nois armenis que tenen un interrogatori a la duana i és a partir d’aquí que es comencen a desvelar els problemes secrets dels protagonistes armenis.

Fent un resum d’escena o bé del fragment que s’analitza; Maryk, reflexiona de com el seu fill s’ha fet “gran” en tant pocs temps, quan ella diu gran, es refereix a a que ha madurat d’una manera impresionant, per un sèrie de fets que els van tocar viure en el Camí cap L’Armènia de Rússia, dient que Aram mai es va queixar ni va reclamar res per beure o menjar, ella contradiu a Aram de que no es va fer gran com diu ell en un sol dia, sinó en tot el viatge. Maryk i Aram quan van començar el seu viatge per qüestions d’una promesa perquè Aram va estar molt malalt abans, però mai s’anaven a imaginar que el viatge era dolorós i que començaria una etapa forta i que comportaria la mort dels seus éssers estimats, Maryk recorda les últimes paraules del seu marit mort, Vahé, que després d’haver dit adéu va ser roses.

El fragment, que s’analitza tracta uns del temes principals o bé, importants, com és la vida del protagonista (Aram) en el trancurs de la seva fugida dels turcs. Especificament la mare de d’Aram narra com es va fent madur el seu fill en el transcurs del camí, evidenment es tracten de situacions difícils per a un noi de l’edat d’Aram, que està passant pel moment de l’adolescència i que és obligat per aquestes a madurar. Tot i que el tema central de la novel·la és el genocidi d’Armènia de l’any 1915 ( a la realitat), també cal centrar-se en com era la vida d’aquestes persones quan en el seu moment lo va tocar fugir d’Armenia, i més a més centrar-se en la vida d’un adolescent amb somnis i aspiracions a la vida.

És important ressaltar que encara que el protagonista d’aquest fragment és Aram, ell no intervé, és la seva mare qui agafa el llibre de ell i comença a escriure perquè ell no ho pot fer i també no  vol deixar que passin esdeveniments sense que quedin plasmats al llibre.

Quant a l’estructura el fragment pertany a gairebé la meitat/ desenvolupament del llibre, el capítol V a començaments d’aquest, el qual explica els pensaments de Maryk sobre la maduresa del seu fill.

Pel que fa al tipus de narrador, en aquest llibre podem dir que n’hi ha dos, però els dos tenen la mateixa funció: és un narrador intern, perquè intervé en l’acció i que també és un protagonista, que en aquest cas es tracta de MaryK. Un exemple és quan diu “Jo penso, però que ja havia començat...”

Els personatges principals i dels quals es parlen o parlen es aquest fragment són dos, Maryk i el seu fill, Aram. Encara que ell no surti al fragment, es un peça clau en aquesta perquè és de qui es parla durant el transcurs  que passa el temps en el fragment.

Aram . Quan comença el relat, tot just és un adolescent de quinze anys. A mesura que

la història avança, el personatge canvia, no només físicament (es diu que canvia la

veu), sinó també psicològicament. Es podria dir que els fets que li tocarà veure l’ajudaran a aprendre a viure. Al final del relat, quan viu a Marsella, Aram té uns dinou

anys. És clarament un personatge variable

Maryk És la mare d’Aram, i des de l’inici de la novel·la el lector té clar que es tracta d’una dona profundament religiosa (promet fer un peregrinatge al monestir de Narek si el seu fill aconsegueix superar una pneumònia que està a punt de costar-li la vida). Durant el relat, no només apareix resant en diverses ocasions (per exemple, durant l’enterrament d’Irina), sinó que també utilitza de tant en tant l’expressió «si Déu vol». Tot i que Aram opina que és molt valenta, la dura experiència que ha de viure l’afecta d’una manera desmesurada; d’aquí que sovint es presenti com una dona trista, que plora (a les nits, per tal que Aram no se n’adoni) pel record dels familiars assassinats.

Les dades que es donen en el fragment sobre l’espai  no són moltes, es troben abans d’embarcar-se al vaixell amb els Kontos , però l’espai és real.  Es troben a Gènova  però de manera momentània perquè han de seguir amb el seu camí fins a Marsella.

Pel temps històric, l’època en què s’ambienta la narració es gairebé a l’any 1915 quan es va ocasionar el genocidi de molts armenis. Fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l’actual territori de Turquia entre finals del segle XIX, ocasionades pels Joves Turcs d’aquella època.

De temps narratius se sap que s’estructura amb el Ab ovo. I del temps del discurs podem obsevar que hi ha presència de retrospeccions (gairebé en tot el fragment), la velocitat del ritme narratiu es lenta perquè fa ús de descripcions de personatges, situacions, llocs i fins i tot quan parla d’algun fet del passat, en això influeix la presència d’el·lipsis que vol dir que supremeix alguna part de la novel·la perquè no sembla gaire important per seguir el fill de l’argument, es a dir, que durant la novel·la i fins i tot en el capítol i fragment analitzat troben que hi ha un ritme equilibrat, ni molt ràpid ni molt lent.

En conclusió l’objectiu de l’obra és reflectir com era la vida dels armenis quan va passar el genocidi, fet que va significar molt per a la història d’aquest pais, Té una estructura basada en pensaments i creences religioses per part de Maryk i d’Aram també.

És interessant com l’autora va fer el llibre, un llibre educatiu perquè al final ensenya història del pais d’Armènia amb un relat d’un noi de la seva mare on inclou com en totes les obres, amor, drama, tristesa i  a més a més un context d’inspiració, basat en el genocidi d’Armènia.

El Quadern d'Aram

2.1- Marca en un mapa d'Europa els llocs pels quals passà Aram en el seu viatge des d'Atenes fins a Cadequé, on, segons l'autora, s'establí definitivament, i digues quins països va creuar.

A la llegenda, els països ja estan posats per ordre del viatge.

Armènia

La República d'Armènia o Armènia, és un país del Caucas, des del 1990 una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.

Armènia està situat en un altiplà que té un paisatge molt accidentat, dominat per la serralada del Caucas, que inclou volcans i alts altiplans formats per lava i travessats per profunds barrancs. La seva altitud mitjana és de 1.800 metres. Els terratrèmols freqüents demostren que les muntanyes encara es troben en procés de formació.

El Mont Ararat, la muntanya més alta de la regió amb 5.137 metres, era històricament part d'Armènia, però actualment es troba en territori de Turquia. Tanmateix, és clarament visible des d'Armènia, on és vist pels seus ciutadans com un símbol nacional, fins al punt que apareix a l'emblema nacional.

Armènia és un estat poc poblat que se sosté en part per una molt important diàspora al voltant del món: a Rússia (1,5 milions), al Canadà i els EUA (1,2 milions), a l'Àfrica (900.000), a Síria i el Líban (900.000), a la Unió Europea (700.000) i a l'Amèrica Llatina, (200.000), principalment assentats a l'Argentina i Xile.

Els límits actuals són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia a l'oest i l'Iran pel sud. L'altura mitjana ronda els 1.800 metres i la muntanya més alta, el Aragats, arriba als 4.095 metres. La població ronda els 3.250.000 habitants, a aquest nombre caldria afegir una quantitat considerable d'armenis que viuen a l'estranger.

Història:
El primer esment de Armin (Armènia) apareix en les escriptures cuneïformes de l'època del rei Darío I de Pèrsia (segles VI-V aC). Però el nom donat als armenis-gai (jai) - prové del país de Gaiasa (Jaiasa), esmentat en les escriptures hitites del segle XII aC Els Urarte, antecessors directes dels armenis, als segles IX-VI aC, van establir un poderós Estat que va tenir per capital a Tushpa (avui Van, Turquia). En el 782 A.C. van fundar la fortalesa d'Erebuni, al nord del país (avui Erevan, capital d'Armènia).
L'any 405, el monjo Mesrop Mashtots va elaborar l'alfabet i consolidar l'escriptura nacional d'Armènia. Aquest alfabet ordeix la continuïtat entre les cultures antiga, medieval i moderna. Al segle V va florir la literatura religiosa i laica, a més de la historio-grafia. Després es van desenvolupar les ciències naturals. Al segle VII, Hananies Shirakatsí escriure sobre la rodonesa de la Terra i va plantejar la hipòtesi de diversos mons habitats per éssers dotats de raó.

 
Armènia es va repartir entre Bizanci i Pèrsia, en els segles V i VI. Els perses, amb domini de les regions orientals, van procurar extirpar el cristianisme, el que va desencadenar una insurrecció popular. El seu líder, el príncep Vartan Mamikonián, va lliurar l'any 451, juntament a 60 mil homes, una batalla a la vall de Avaraev, contra un exèrcit persa superior en nombre. Els armenis van ser derrotats, Vartan va ser mort, i els perses van patir greus pèrdues. Després de la victòria dels perses van renunciar a la colonització espiritual del país, i els caiguts en combat van ser canonitzats per l'Església armènia.
Al segle VII, Pèrsia va caure davant la invasió àrab, i els governants musulmans van incloure sota el seu comandament a les regions armènies. Els armenis van lluitar per la seva independència fins al segle IX, quan el príncep Ashot Bagratuni es va coronar rei i va governar de forma independent.
La prosperitat del regne dels Bagrat va decaure al segle XI, sota la pressió bizantina i dels seljuks, arribats a la Transcaucàsia des d'Àsia Central. Hi va haver prínceps armenis que van cedir terres a l'emperador bizantí, a canvi de terres en Cilicia (avui Turquia), en què es van instal · lar armenis que fugien dels turcs.
Al segle XI, la Dinastia Rubén va fundar en Cilicia un nou estat armeni, que va perdurar 300 anys. Cilicia es va mantenir unida als estats de l'Europa occidental. Les tropes armènies van intervenir en les Croades i, a través de matrimonis interdinásticos dels Rubén van arribar al cercle dels governants europeus. En 1375, l'Armènia cilícia va caure davant els mamelucs d'Egipte, que van preservar la ciència, la cultura i la literatura, mentre la Armènia original va ser devastada per invasions i guerres.

Els turcs otomans van substituir als seljuks, i van començar al segle XIII la conquesta de l'Àsia Menor. En 1453 van prendre Constantinoble i van envair Pèrsia. Les guerres entre Turquia i Pèrsia es van desenvolupar en territori armeni i, al segle XVII, el país es va repartir entre els dos imperis musulmans.
En 1722, les tropes russes incursionaron en la Transcaucàsia i van ocupar Bakú i alguns territoris de Pèrsia. Encapçalats per David-bek, un grup de prínceps armenis (maliks) de Nagorni (Alt) Karabaj es van revoltar, i es van unir als russos. A la mort del tsar Pere el Gran, que va donar suport als armenis, Rússia va signar la pau amb Pèrsia. Una nova guerra entre Rússia i Pèrsia va començar en 1804 i va finalitzar en 1813, amb la signatura del Tractat de Pau de Gulistan, pel qual Karabakh i altres territoris històrics d'Armènia van ser incorporats a l'Imperi Rus.
Al segle XIX Rússia va fer diverses guerres contra Turquia i Pèrsia, i va annexar nous territoris armenis. Finalment, Rússia va incorporar la part oriental d'Armènia, habitada per més de dos milions d'armenis. La major part de les terres armènies, amb una població superior a quatre milions, va continuar en poder de Turquia.
Després de la caiguda de l'Imperi Rus, es va proclamar a Erevan la República Armènia independent. Turquia va atacar Armènia el 1918 i el 1920. L'economia de la jove república va patir greus pèrdues i el seu territori es va veure reduït. El 1920, una coalició de comunistes i nacionalistes va proclamar la República Soviètica d'Armènia. En 1921, una revolta va derrocar al govern. Ajudats per l'Exèrcit Roig, arribat des Azerbaidjan, els comunistes van restablir en tres mesos el seu poder. El 1922, Armènia, Geòrgia i Azerbaitjan van formar la Federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques del Transcaucásica i es van unir a l'URSS. Per evitar tensions ètniques entre armenis i àzeris musulmans, el règim soviètic va implementar la separació de les nacionalitats en entitats polític administratives diferents, i va traslladar poblacions senceres. El 1936 es va dissoldre la federació del Transcaucásica i les repúbliques es van integrar per separat a la URSS. Durant el 50 aniversari del genocidi de 1915, que es va realitzar a Erevan el 1965, els manifestants van reclamar les terres de l'Alt Karabakh. La primera petició per reunificar Karabakh amb Armènia es va realitzar el 1963, el president de l'URSS, Nikita Khruschev. Des d'aleshores, hi ha dos corrents antagòniques: a Armènia, a favor de la reunificació, i en Azerbaidjan, en contra. El 1968 hi va haver violents xocs d'armenis i àzeris en Stepanakert, capital de Karabakh.
El 2001, Armènia va ingressar com a membre ple al Consell d'Europa. El Parlament Europeu va reafirmar una resolució de 1987 que indica que Turquia ingressarà a la Unió Europea només quan reconegui públicament l'autoria del genocidi armeni.
Des de 1995 en endavant, els sectors productius tradicionals van canviar, orientant-se cap el processament de pedres precioses, la fabricació de joies, la tecnologia en comunicacions i el turisme, aconseguint un fort creixement de l'economia. Aquest progrés continuat, habilitar préstecs del FMI i del Banc Mundial, així com de països estrangers. Per continuar el seu creixement al segle XXI, Armènia haurà de reduir el dèficit presupuestal, estabilitzar la moneda, afavorir el desenvolupament de l'agricultura, el processament de menjar, el transport, a més d'enfortir la salut i l'educació.

Centenars de milers de persones van prendre els carrers de Yerevan l'abril de 2005, quan es complien 90 anys de la massacre perpetrada per l'Imperi Otomà, per presentar els seus respectes a les víctima i exigir reconeixement mundial del que la majoria dels armenis sosté va ser el primer genocidi del segle XX. El president Kocharian liderava en aquells dies els esforços perquè les morts fossin reconegudes com genocidi, però Turquia seguia adduint que es tractava de meres baixes de guerra. França, Rússia, Polònia i Alemanya es trobaven entre 15 països que pressionaven a Ankara perquè reconegués el genocidi, mentre Turquia es disposava a ingressar a la Unió Europea.
Al març de 2007, Armènia i l'Iran van inaugurar la primera secció d'un gasoducte que uniria els dos països. El gasoducte serviria per reduir la dependència energètica d'Armènia amb Rússia.

El genocidi armeni fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual territori de Turquia efectuades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915, especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el segon genocidi modern, després de l'extermini dels hereros de Namíbia per part d'Alemanya i el primer en utlitzar un sistema complex de deportació i extermini.^[1]
La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En l'actualitat, l'Estat turc no tan sols nega oficialment l'existència històrica del genocidi armeni, sinó que sosté que la població turca va ser la víctima real de les matances per part dels armenis.

 Mapa del genocidi armeni (1915)

 La diàspora armènia és un terme utilitzat per descriure les comunitats que han fundat els armenis que viuen fora d'Armènia i Alt Karabakh. Del total de la població armènia que viu a tot el món (el 2004 s'estima en una mica més de 10.000.000 de persones), només al voltant de 3.300.000 viuen a Armènia i al voltant de 140.000 a la regió d'Alt Karabaj. La diàspora armènia s'estima en una població aproximada de 8.000.000 de persones. [1] Només una cinquena part de la població armènia mundial viu en l'ex-república soviètica d'Armènia, incloent els territoris armenis d'abans de la Primera Guerra Mundial i de 1920, que cobria un territori cinc o sis vegades més gran que el de l'actual Armènia, incloses les regions orientals de Turquia, parts de l'Iran i de Síria

Mapa de la diàspora Armènia.

Autors que es relacionen amb el tema del genocidi i/o diàspora d'Armènia:

Franz Werfel (10 de setembre del 1890 a Praga a el 26 d'agost del 1945 a Beverly Hills, Califòrnia). Va ser un escriptor austríac de Bohèmia. Va ser un dels portaveus de l'expressionisme. Durant les dècades dels anys 1920 i 1930 els seus llibres foren grans èxits. Va fundar la seva popularitat amb les obres narratives i dramàtiques. L'escriptor mateix però considerà la seva poesia més important.

Amb l'obra Els 40 dies de Musa Dagh que narra la resistència de milions d'armenis que van viure a prop del mont Musa Dagh, i que van tenir que fugir d'aquell "infern" per poder millorar la seva vida. Aquesta obra va ser una de les millors sobre aquest tema per l'enfoc del missatge de lluita per la dignitat humana i la crueltat que té l'home amb si mateix.

Una altre novel·la és Els fills de l'Ararat (2008), escrita per Marc Morte, on narra la història de un jove escriptor que s'interessa pel genocidi i per casualitat coneix a una de les poques supervivents que s'atrevirà a obrir-se un tornar enrrere per contar la seva experiència sobre el genocidi que li va tocar a ella i a molts més armenis i aquí és on entra el context de la novel·la.

Pocs temps després Atom Egoyam director de cinema d'origen armeni, va fer una pel·lícula anomenada Ararat (2002) que de fet s'assembla una mica en el context de la novel·la de Marc Morte. Aquesta pel·lícula explica la història dintre d'una altre de'un nois armeni que tenen un interrogatori en la duana, i és a partir d'aquí que es comencen a desvelar els problemes i secrets dels protagonistes que arriben a tocar L'holocaust Armeni.