Aquí un deixem l'enllaç per veure la nostra adaptació teatral del conte El Desert de Pere Calder, esperem que us agradi.
dimarts, 12 de juny del 2012
Adaptació teatral del conte EL DESERT de Pere Calders
Aquí un deixem l'enllaç per veure la nostra adaptació teatral del conte El Desert de Pere Calder, esperem que us agradi.
Descripció d'un personatge a l'estil de Pere Calders
Exercici:
-Fes una descripció d'un personatge fitici utilitzant la tècnica del ninotaire. Posa nom al personatge. Utilitza algun joc de paraules a la manera de Calders.
Oriol Cargol
Aquesta és la història d'Oriol Cargol, un home de trenta anys que tot i la seva curta edat, tenia un aspecte d'un home més jove, un aspecte d'un home de vint anys, molt atractiu i amb un cos admirable i desitjable per la joventut del poble. Sempre vestia e color blau, perquè pensava que era l'única forma de combinar el color dels seus ulls, mai havia fet servir de roba un altre color que no fos aquest.
Oriol Cargol es dedicava a la neteja de les platges el poble on vivia, les platges d'aquell poble eren plenes de cargols per tot arreu,cosa la qual li emportava una obsessió per aquests animals.
Totsels que recollia se'ls portava a casa i els posava en una vitrina, si eren molt lletjos els pintava de blau, i així en feia una exposició.
Encara que era molt guapo, no tenia parella, perquè els seus costums i formes de vida eren molt estranyes. Normalment caminava molt a poc a poc, com els cargols, feia tot que es pugui relacionar amb ells. Quan arribava a la platja es posava cap per avall i intentava desplaçar-se per ella sense caminar, així recullia tots els cargols i se'ls posava a l'hombro, on tenia una capsa de vidre per ells, que evidentment tenia forma rodona, semblant al cos del cargol, i pintada de blau.
A casa tenia un pati, on tenia cargols grans i un parc especial per a ells, fins i tot, a vegades hi jugava i els dutxava.
No volia a cap noia que no li agradés els cargols, per ell era massa important aquest animal, es preocupava més per ells que per si mateix. Encara que els cargols que eren lletjos i ho continueven fent pintats de blau, se'ls menjava o en feia mascaretes per a la cara i així es feia més bell i jove.
Podríem dir, llavors, que Oriol Cargol, és un home obssesionat pels cargols, per la aparença física, però l'únic problema era que tenia la boca tan gran que podia fer una volta girant-la com el cos d'un cargol.
-Fes una descripció d'un personatge fitici utilitzant la tècnica del ninotaire. Posa nom al personatge. Utilitza algun joc de paraules a la manera de Calders.
Oriol Cargol
Aquesta és la història d'Oriol Cargol, un home de trenta anys que tot i la seva curta edat, tenia un aspecte d'un home més jove, un aspecte d'un home de vint anys, molt atractiu i amb un cos admirable i desitjable per la joventut del poble. Sempre vestia e color blau, perquè pensava que era l'única forma de combinar el color dels seus ulls, mai havia fet servir de roba un altre color que no fos aquest.
Oriol Cargol es dedicava a la neteja de les platges el poble on vivia, les platges d'aquell poble eren plenes de cargols per tot arreu,cosa la qual li emportava una obsessió per aquests animals.
Totsels que recollia se'ls portava a casa i els posava en una vitrina, si eren molt lletjos els pintava de blau, i així en feia una exposició.
Encara que era molt guapo, no tenia parella, perquè els seus costums i formes de vida eren molt estranyes. Normalment caminava molt a poc a poc, com els cargols, feia tot que es pugui relacionar amb ells. Quan arribava a la platja es posava cap per avall i intentava desplaçar-se per ella sense caminar, així recullia tots els cargols i se'ls posava a l'hombro, on tenia una capsa de vidre per ells, que evidentment tenia forma rodona, semblant al cos del cargol, i pintada de blau.
A casa tenia un pati, on tenia cargols grans i un parc especial per a ells, fins i tot, a vegades hi jugava i els dutxava.
No volia a cap noia que no li agradés els cargols, per ell era massa important aquest animal, es preocupava més per ells que per si mateix. Encara que els cargols que eren lletjos i ho continueven fent pintats de blau, se'ls menjava o en feia mascaretes per a la cara i així es feia més bell i jove.
Podríem dir, llavors, que Oriol Cargol, és un home obssesionat pels cargols, per la aparença física, però l'únic problema era que tenia la boca tan gran que podia fer una volta girant-la com el cos d'un cargol.
dissabte, 7 d’abril del 2012
Resum d'Antígona (Sòfocles)
Antecedents del mite d'Antígona
A Tebes, reina provisionalment el germà de Iocasta, Creont. Amb la majoria d'edat dels fills homes d'Èdip, Etèocles i Polinices, ambdós es disputen el tron de Tebes. Polinices es marxa de Tebes i reuneix un exèrcit amb el qual ataca la ciutat que defensa el seu germà Etèocles. Els dos exèrcits envien a set capitans per a que s'enfrontin entre si. El sorteig fa que Etèocles i Polinices hagin de lluitar i els dos germans es maten en el combat. Creont decreta que s'enterri el cos de Etèocles, mort lluitant per Tebes, però que el de Polinices quedi sense sepultura per haver atacat la ciutat. Decreta pena de mort per a qui intenti enterrar Polinices.
A PARTIR D'AQUÍ COMENÇA LA TRAGÈDIA ANTÍGONA
Antígona és contrària a la llei promulgada per Creont, li sembla injusta i impia i considera undeure sagrat, per sobre de les lleis dels homes, el donar sepultura al seu germà mort. Peraixò decideix intentar enterrar el seu germà, tot i que la seva germana Ismene li aconsella que no ho faci, per por que el pes de la llei caigui sobre ella.Els guàrdies sorprenen Antígona enterrant el cos de Polinices, la capturen i la porten davantCreont que castiga aquesta desobediència amb la pena de mort. Antígona és portada a una cova i tancada allà fins al dia de la seva mort. Hemó, fill de Creont i promès d'Antígona, suplica al seu pare que li perdoni la vida a Antígona, però Creont es nega. Hemó visita a Antígona, però aquesta s'ha suïcidat. Hemó també se suïcida al costat del cos de la seva promesa, abans que Creont pugui evitar-ho. En palau, la dona de Creont i mare de Hemó, Eurídice, s'assabenta per un missatger del suïcidi del seu fill i ella mateix se suïcida. La tragèdia acaba amb el lament de Creont, que es considera responsable de les morts de la seva dona i del seu fill.
Salvador Espriu: el temps de les paraules
Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners l'any 1913, fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.
“Jo només em considero un artesà de la llengua, un amo minuciós, sóc només un aprenent” són unes de les paraules de Salvador Espriu que feia servir per descriure a ell mateix.
Espriu va voler viure un vida sense fer soroll i escrivint en l’intimitat, construint el seu món particular. La seva neboda, Isabel Bonet Espriu, diu que Salvador era un oncle molt estrany, en el sentit que escrivia coses molt complicades, com la seva poesia, que ja de per si mateixa la poesia ja és complicada, doncs Salvador la feia més encara, ell deia que escrivia coses difícils, però clares , era el que ell pretenia fer , cosa que feia un desafiament a l’hora de llegir els seus poemes o novel·les, de fet, ell mateix deia al inici d’un dels seus poemes que seria difícil d’entendre, per això va adoptar aquesta fama.
Va tenir una infància molt significativa en la seva obra, es diu que va ser un temps molt feliç per ell, que va estar molt lligat a la seva casa d’arenys de mar,una casa que sempre estava en moviment pels jocs de nens petits que juntament amb els seus quatre germans, els seus pares i persones de servei que es trobaven allà. La seva mare, Ecolàstica Castelló, una dona molt discreta i una mare molt atenta que sempre estava amb els seus fills, mentre que el seu marit, el pare de Salvador, Francesc Espriu treballava com a notari, era un home lliberal i molt orgullós dels seus cinc fills. Els avantpassats de Salvador i els records de la seva infantesa es situen en Arenys de Mar.
L’any 1922, Salvador, amb nou anys de vida, cau malalt a causa d’un xarampió, que juntament amb altres complicacions li van deixar tres anys de la seva infantesa en un llit, cosa que li canviar molt la vida, ja que era un noi molt inquiet i radiant, però amb aquesta malaltia va passar a ser un noi sedentari al llit, però aquests temps, Salvador els va aprofitar per llegir molt, l’única cosa que podia fer des de aquell llit, i és per això que va escriure un poema basats en malalts per la seva mare.
Salvador es recupera, però aquest cop cau en depressió per la mort de la seva germana i que poc després la mort del seu germà, en un accident. D’aquí adopta una personalitat pessimista o negre que no li permet veure amb tota felicitat el món que l’envolta, ell mateix deia:
“ L’animal que som, té por a la mort...”.
L’any 1930 entra a la universitat, per ell, era com estar en la seva pròpia natura, era el lloc ideal per ell, era l màxima oportunitat que tenia, una font de coneixement molt important, un lloc ple d’esperances per a que les coses dolentes que hi havien, pugessin solucionar-se, en aquí es reflecteix molt més encara la passió d’ell per la literatura, que des d’un principi es veia, ja que llegia molt més i es mostrava més apassionat en comparació amb els seus companys. Espriu, era una persona amb moltes ganes de parlar i de donar la seva opinió, però també un home molt tímid, cosa que era una situació molt estranya en la seva vida i que amb el temps va fer que adopti una passió per la vida però amb discreció i timidesa, per això és que li agradava molt escriure, en aquí es lliga aquestes dues bandes de la seva personalitat.
Amb quinze anys, salvador escriu Israel, la seva primera novel·la, però a més també tenia un sèrie de narracions i novel·les curtes relacionades amb temes variats, on es troba molt marcadament el seu sarcasme per la societat que hi havia en aquell temps.
Ariadna, és un recull de narracions mencionades abans, es caracteritza per ser narracions relacionades amb un laberint de metàfores, sobre la complexitat de la vida, però no només es veu en aquí, sinó també en l’estructura del text.
Llicenciat en dret i en història antiga, es guanya un beca per especialitzar-se en egiptologia, en juny de l’any 1936. en juliol d’aquest mateix any, es considera la mort dels somnis de Salvador, la mort d’una vida civilitzada, amb una casa buida, amb sentiments de pèrdua, és per això que crea una biblioteca ambulant on posa cites o frases de llibres o narracions interessants que ell havia llegit, era com una biblioteca portàtil, així evitava no perdre més les seves escriptures més importants.
Amb l’idea d’una casa ideal, i d’una pàtria ideal d’Arenys de Mar, escriu Sinera, l’any 1946. En aquí la guerra accentua el sentiment de dol permanent, i busca refuig en els seus records plens de felicitat.
L’any 1960 passen a ser les seves paraules l’altaveu d’una partit català antifranquista, des de aquí la seva cara passa a ser més seriosa i comença a fer més ús de l’ironia en totes les seves paraules.
Després de la guerra, es situa en un món mític, on troba pau a partir dels seus records de la seva infantesa, recorda el seu jardí dels cinc arbres com un lloc de silenci obligatori i com un espai lliure de parlar i d’expressar-se.
Quan mor el seu pare, Salvador passa a fer-se càrrec de la seva família, cau en la monotonia i construeix els seus versos durant la nit.
Entre els anys 1940-1950, deixa la prosa per censura política i falta de temps, i passa a escriure versos, poesia. Encara que ell no es considerava un bon poeta, era vergonyós quan es tractava de poemes, però això no l’impedia ser perfeccionista, sempre volia més perfecció en tot, fins i tot en la seva forma de vestir, molt minuciós, avorrit i sense biografí segons ell mateix, però en veritat era un home molt intel·lectual i inspirat sempre en coses naturals, sense que hagi de pensar molt, tenia també una capacitat d’ironia gegant, que li ajudava a dissimular el sarcasme.
No li agradava escriure en castellà, era un home molt dedicat a la seva pàtria, cultura i llengua catalana , no li agradava gens el que passava a fora de la seva Catalunya ideal. Però això no va impedir que la seva obra s’espandeixi a fora de Catalunya, van haver-hi traduccions i interpretacions de les seves poesies en cançons.
Salvador Espriu es considera un símbol molt important per Catalunya, per llengua cultura i escriptura i encara que no va ser una persona molt populista, va tenir molta implicació en la política, ell ho veia com una obligació, però ho feia de forma molt civilitzada, tant que algunes persones van pensar que no era d’esquerres, cosa totalment falsa.
Va morir en Barcelona l’any 1985, i en els seus últims dies de vida, va rebre un reconeixement, per bon escriptor, des d’aleshores va passar a estar en boca de tothom i va ser consagrat poeta nacional de Catalunya.
dilluns, 19 de març del 2012
diumenge, 4 de març del 2012
Charles Baudelaire
"El poeta maleït". Va ser un dels poetes més influents del segle XIX degut a la seva vida de bohèmia i als seus extrems. Poeta crític i també traductor francès.
Va néixer a París el 9 d'abril de 1821. El seu pare, Joseph-François Baudelaire (antic preceptor, pintor i cap del Despatx de la Cambra dels Pars), va ser qui li va ensenyar les primeres lletres. La seva mare, Caroline Archimbaut-Dufays (filla d'emigrants francesos a Londres durant la revolució de 1793), li va ensenyar l'anglès. Quan Baudelaire va néixer, Joseph tenia ja seixanta anys i un fill d'un matrimoni anterior, Claude-Alphonse. Baudelaire va ser criat per la serventa de la família, Mariette, que tot i que es coneix molt poc sobre ella.
El 1840 Baudelaire es va matricular a la Facultat de Dret. Va començar a freqüentar la joventut literària del Barri Llatí i va fer nous amics, com ara Gustave Le Vasseur y Ernest Prarond. Va intimar amb Louis Menard, que es dedicava a la taxidèrmia i a la vivisecció d'animals.
Va començar a portar una vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família degut a la seva addicció a les drogues i els ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i va mantenir relaciones amb Sarah, una prostituta jueva del Barri Llatí. Charles la denomina "La Louchette" ("la guenya"). Probablement ella li va contagiar la sífilis.
Compromès per la seva participació a la revolució de 1848, la publicació de Les flors del mal el 1857, va acabar de desencadenar la violenta polèmica que es va originar al voltant de la seva persona. Els poemes del llibre van ser considerats «ofenses a la moral pública i els bons costums» i el seu autor va ser processat.
La sífilis que patia li va causar el primer conat de paràlisi (1865), i els símptomes d'afàsia i hemiplèxia que arrossegaria fins a la mort van aparèixer el 1866, quan va patir un atac a l'església de Saint-Loup de Namur. Va ser traslladat d'urgència per la seva mare a una clínica de París, on va mantenir-se sense parlar però lúcid fins a la seva mort l'agost de l'any 1867. Moltes de les seves obres van ser publicades després de la seva mort.
Charles Baudelaire és considerat el pare i profeta de la poesia moderna.
Relació amb Màrius Torres:
Màrius Torres: Poeta de tradició postsimbolista.
El simbolisme:Moviment artístic que tracta de traduir el món interior espiritual de l'artista mitjançant signes de la realitat sensible (colors, olors, sons...). Seglee XIX.
La relació que té Màrius amb Baudelaire és que els dos, les seves obres pertanyen a la mateixa corrent artística, però el que els diferencien, és que, Baudelaire va ser un dels primers impulsadors, i Màrius Torres va seguir els seus pasos, el va agafar com a model i es va inspirar en ell per a les seves obres. Partint del poema Les flors del mal.
Charles Baudelaire es caracteritza per la musicalitat en els seus poemes, l'immortalitat de l'art, per l'ús d'un vocabulari religiós , ús d'imatges i analogies, sinestèsies, al·legories, i per tractar l'infantesa com a paradís perdut... Totes aquestes característiques les podem veure en l'obra de Màrius també, per l'inpiració d'ell en Baudelaire.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)