dissabte, 7 d’abril del 2012

Resum d'Antígona (Sòfocles)

Antecedents del mite d'Antígona

Èdip arriba a Tebes buscant els seus veritables pares. A Tebes ha arribat la notícia que el seu rei Laios ha estat assassinat en un camí per algun bandit. D'altra banda, l'Esfinx, proposa unenigma als nouvinguts i els devora. Èdip endevina l'enigma i es converteix en rei de Tebes,casant-se amb la vídua de Laios, Iocasta. Amb el temps tenen quatre fills: dos homes, Eteocles i Polinices i dues femelles, Antígona i Ismene. Alguns anys després arriba una epidèmia a Tebes per la qual estan morint homes, dones, nens, bestiar i s'estan arruïnant les collites. Elpoble demana al seu rei Èdip que freni aquesta epidèmia. Èdip consulta l'endeví Tirèsias que li diu que només acabarà amb aquesta maledicció quan trobi l'assassí de Laios. En la seva investigació,Èdip descobreix que Laios era el seu veritable pare, a qui el buscava, que s'ha casat amb la seva mare i que ha tingut descendència amb ella. Desesperat pel seu descobriment es treu els ulls. Iocasta se suïcida. Èdip, ja cec, es desterra voluntàriament de Tebes en companyia de la seva filla Antígona i, en arribar a Atenes mor. Antígona torna a Tebes.
 A Tebes, reina provisionalment el germà de Iocasta, Creont. Amb la majoria d'edat dels fills homes d'Èdip, Etèocles i Polinices, ambdós es disputen el tron ​​de Tebes. Polinices es marxa de Tebes i reuneix un exèrcit amb el qual ataca la ciutat que defensa el seu germà Etèocles. Els dos exèrcits envien a set capitans per a que s'enfrontin entre si. El sorteig fa que Etèocles i Polinices hagin de lluitar i els dos germans es maten en el combat. Creont decreta que s'enterri el cos de Etèocles, mort lluitant per Tebes, però que el de Polinices quedi sense sepultura per haver atacat la ciutat. Decreta pena de mort per a qui intenti enterrar Polinices.

A PARTIR D'AQUÍ COMENÇA LA TRAGÈDIA ANTÍGONA



Antígona és contrària a la llei promulgada per Creont, li sembla injusta i impia i considera undeure sagrat, per sobre de les lleis dels homes, el donar sepultura al seu germà mort. Peraixò decideix intentar enterrar el seu germà, tot i que la seva germana Ismene li aconsella que no ho faci, per por que el pes de la llei caigui sobre ella.Els guàrdies sorprenen Antígona enterrant el cos de Polinices, la capturen i la porten davantCreont que castiga aquesta desobediència amb la pena de mort. Antígona és portada a una cova i tancada allà fins al dia de la seva mort. Hemó, fill de Creont i promès d'Antígona, suplica al seu pare que li perdoni la vida a Antígona, però Creont es nega. Hemó visita a Antígona, però aquesta s'ha suïcidat. Hemó també se suïcida al costat del cos de la seva promesa, abans que Creont pugui evitar-ho. En palau, la dona de Creont i mare de Hemó, Eurídice, s'assabenta per un missatger del suïcidi del seu fill i ella mateix se suïcida. La tragèdia acaba amb el lament de Creont, que es considera responsable de les morts de la seva dona i del seu fill.

Arbre genealògic de la família del rei d'Èdip

Salvador Espriu: el temps de les paraules


Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners l'any 1913, fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.



“Jo només em considero un artesà de la llengua, un amo minuciós, sóc només un aprenent” són unes de les paraules de Salvador Espriu que feia servir per descriure a ell mateix.



Espriu va voler viure un vida sense fer soroll i escrivint en l’intimitat, construint el seu món particular. La seva neboda, Isabel Bonet Espriu, diu que Salvador era un oncle molt estrany, en el sentit que escrivia coses molt complicades, com la seva poesia, que ja de per si mateixa la poesia ja és complicada, doncs Salvador la feia més encara, ell deia que escrivia coses difícils, però clares , era el que ell pretenia fer , cosa que feia un desafiament a l’hora de llegir els seus poemes o novel·les, de fet, ell mateix deia al inici d’un dels seus poemes que seria difícil d’entendre, per això va adoptar aquesta fama.



Va tenir una infància molt significativa en la seva obra, es diu que va ser un temps molt feliç per ell, que va estar molt lligat a la seva casa d’arenys de mar,una casa que sempre estava en moviment pels jocs de nens petits que juntament amb els seus quatre germans, els seus pares i persones de servei que es trobaven allà. La seva mare, Ecolàstica Castelló, una dona molt discreta i una mare molt atenta que sempre estava amb els seus fills, mentre que el seu marit, el pare de Salvador, Francesc Espriu treballava com a notari, era un home lliberal i molt orgullós dels seus cinc fills. Els avantpassats de Salvador i els records de la seva infantesa es situen en Arenys de Mar.



L’any 1922, Salvador, amb nou anys de vida, cau malalt a causa d’un xarampió, que juntament amb altres complicacions li van deixar tres anys de la seva infantesa en un llit, cosa que li canviar molt la vida, ja que era un noi molt inquiet i radiant, però amb aquesta malaltia va passar a ser un noi sedentari al llit, però aquests temps, Salvador els va aprofitar per llegir molt, l’única cosa que podia fer des de aquell llit, i és per això que va escriure un poema basats en malalts per la seva mare.



Salvador es recupera, però aquest cop cau en depressió per la mort de la seva germana i que poc després la mort del seu germà, en un accident. D’aquí adopta una personalitat pessimista o negre que no li permet veure amb tota felicitat el món que l’envolta, ell mateix deia:
“ L’animal que som, té por a la mort...”.
L’any 1930 entra a la universitat, per ell, era com estar en la seva pròpia natura, era el lloc ideal per ell, era l màxima oportunitat que tenia, una font de coneixement molt important, un lloc ple d’esperances per a que les coses dolentes que hi havien, pugessin solucionar-se, en aquí es reflecteix molt més encara la passió d’ell per la literatura, que des d’un principi es veia, ja que llegia molt més i es mostrava més apassionat en comparació amb els seus companys. Espriu, era una persona amb moltes ganes de parlar i de donar la seva opinió, però també un home molt tímid, cosa que era una situació molt estranya en la seva vida i que amb el temps va fer que adopti una passió per la vida però amb discreció i timidesa, per això és que li agradava molt escriure, en aquí es lliga aquestes dues bandes de la seva personalitat.



Amb quinze anys, salvador escriu Israel, la seva primera novel·la, però a més també tenia un sèrie de narracions i novel·les curtes relacionades amb temes variats, on es troba molt marcadament el seu sarcasme per la societat que hi havia en aquell temps.
Ariadna, és un recull de narracions mencionades abans, es caracteritza per ser narracions relacionades amb un laberint de metàfores, sobre la complexitat de la vida, però no només es veu en aquí, sinó també en l’estructura del text.
Llicenciat en dret i en història antiga, es guanya un beca per especialitzar-se en egiptologia, en juny de l’any 1936. en juliol d’aquest mateix any, es considera la mort dels somnis de Salvador, la mort d’una vida civilitzada, amb una casa buida, amb sentiments de pèrdua, és per això que crea una biblioteca ambulant on posa cites o frases de llibres o narracions interessants que ell havia llegit, era com una biblioteca portàtil, així evitava no perdre més les seves escriptures més importants.
Amb l’idea d’una casa ideal, i d’una pàtria ideal d’Arenys de Mar, escriu Sinera, l’any 1946. En aquí la guerra accentua el sentiment de dol permanent, i busca refuig en els seus records plens de felicitat.
L’any 1960 passen a ser les seves paraules l’altaveu d’una partit català antifranquista, des de aquí la seva cara passa a ser més seriosa i comença a fer més ús de l’ironia en totes les seves paraules.
Després de la guerra, es situa en un món mític, on troba pau a partir dels seus records de la seva infantesa, recorda el seu jardí dels cinc arbres com un lloc de silenci obligatori i com un espai lliure de parlar i d’expressar-se.
Quan mor el seu pare, Salvador passa a fer-se càrrec de la seva família, cau en la monotonia i construeix els seus versos durant la nit.
Entre els anys 1940-1950, deixa la prosa per censura política i falta de temps, i passa a escriure versos, poesia. Encara que ell no es considerava un bon poeta, era vergonyós quan es tractava de poemes, però això no l’impedia ser perfeccionista, sempre volia més perfecció en tot, fins i tot en la seva forma de vestir, molt minuciós, avorrit i sense biografí segons ell mateix, però en veritat era un home molt intel·lectual  i inspirat sempre en coses naturals, sense que hagi de pensar molt, tenia també una capacitat d’ironia gegant, que li ajudava a dissimular el sarcasme.
No li agradava escriure en castellà, era un home molt dedicat a la seva pàtria, cultura i llengua catalana , no li agradava gens el que passava a fora de la seva Catalunya ideal. Però això no va impedir que la seva obra s’espandeixi a fora de Catalunya, van haver-hi traduccions i interpretacions de les seves poesies en cançons.



Salvador Espriu es considera un símbol molt important per Catalunya, per llengua cultura i escriptura i encara que no va ser una persona molt populista, va tenir molta implicació en la política, ell ho veia com una obligació, però ho feia de forma molt civilitzada, tant que algunes persones van pensar que no era d’esquerres, cosa totalment falsa.



Va morir en Barcelona l’any 1985, i en els seus últims dies de vida, va rebre un reconeixement, per bon escriptor, des d’aleshores va passar a estar en boca de tothom i va ser consagrat poeta nacional de Catalunya.

diumenge, 4 de març del 2012

Charles Baudelaire

"El poeta maleït". Va ser un dels poetes més influents del segle XIX degut a la seva vida de bohèmia i als seus extrems. Poeta crític i també traductor francès.
Va néixer a París el 9 d'abril de 1821. El seu pare, Joseph-François Baudelaire (antic preceptor, pintor i cap del Despatx de la Cambra dels Pars), va ser qui li va ensenyar les primeres lletres. La seva mare, Caroline Archimbaut-Dufays (filla d'emigrants francesos a Londres durant la revolució de 1793),  li va ensenyar l'anglès. Quan Baudelaire va néixer, Joseph tenia ja seixanta anys i un fill d'un matrimoni anterior, Claude-Alphonse. Baudelaire va ser criat per la serventa de la família, Mariette, que tot i que es coneix molt poc sobre ella.

El 1840 Baudelaire es va matricular a la Facultat de Dret. Va començar a freqüentar la joventut literària del Barri Llatí i va fer nous amics, com ara Gustave Le Vasseur y Ernest Prarond. Va intimar amb Louis Menard, que es dedicava a la taxidèrmia i a la vivisecció d'animals.
Va començar a portar una vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família degut a la seva addicció a les drogues i els ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i va mantenir relaciones amb Sarah, una prostituta jueva del Barri Llatí. Charles la denomina "La Louchette" ("la guenya"). Probablement ella li va contagiar la sífilis. 
Compromès per la seva participació a la revolució de 1848, la publicació de Les flors del mal el 1857, va acabar de desencadenar la violenta polèmica que es va originar al voltant de la seva persona. Els poemes del llibre van ser considerats «ofenses a la moral pública i els bons costums» i el seu autor va ser processat.
La sífilis que patia li va causar el primer conat de paràlisi (1865), i els símptomes d'afàsia i hemiplèxia que arrossegaria fins a la mort van aparèixer el 1866, quan va patir un atac a l'església de Saint-Loup de Namur. Va ser traslladat d'urgència per la seva mare a una clínica de París, on va mantenir-se sense parlar però lúcid fins a la seva mort l'agost de l'any 1867. Moltes de les seves obres van ser publicades després de la seva mort.
Charles Baudelaire és considerat el pare i profeta de la poesia moderna.
Relació amb Màrius Torres:
Màrius Torres: Poeta de tradició postsimbolista.
El simbolisme:Moviment artístic que tracta de traduir el món interior espiritual de l'artista mitjançant signes de la realitat sensible (colors, olors, sons...). Seglee XIX.
La relació que té Màrius amb Baudelaire és que els dos, les seves obres pertanyen a la mateixa corrent artística, però el que els diferencien, és que, Baudelaire va ser un dels primers impulsadors, i Màrius Torres va seguir els seus pasos, el va agafar com a model i es va inspirar en ell per a les seves obres. Partint del poema Les flors del mal. 
Charles Baudelaire es caracteritza per la musicalitat en els seus poemes, l'immortalitat de l'art, per l'ús d'un vocabulari religiós , ús d'imatges i analogies, sinestèsies, al·legories, i per tractar l'infantesa com a paradís perdut... Totes aquestes característiques les podem veure en l'obra de Màrius també, per l'inpiració d'ell en Baudelaire.


dijous, 9 de febrer del 2012

Comentari de text d'un fragment del Quadern d'Aram

El fragment seleccionat forma part de la novel·la el Quadern d’Aram (capítol V) de Maria Àngels Anglada (1930-1999). Per comprende’l s’ha de tenir clar que la novel·la tracta d’una travesia de mare i fill quan tracten de fugir dels atacs turcs i es refugien a Marsella, doncs el llibre es com una espècie de diari de Aram, però que també a vegades escriu la seva mare (Maryk) que narra les aventures d’ells quan tracten de fugir d’Armènia. El llibre és trobat per una dona que el tradueix i narra tot el context mencionat anteriorment.

Maria Àngels Anglada va ser una escriptora en llengua catalana, que va fer novel·les, poesies, assaigs i fins i tot narracions breus de temes diferents, però ella mateixa se sentia una poeta, encara que les seves creacions eren novel·les. Va néixer el 9 de març de 1930 a Vic, Barcelona. Es caracteritza per ser una escriptora d'una altra generació. La literatura catalana estava subjecta a escriptors d'una determinada generació, però ella es  situa dins d'una altre generació més jove de la la vida d'escriptors literaris catalans.  La mort de Maria Àngels Anglada es va produir enmig del bullici d'un dia tan significatiu a Catalunya com el de Sant Jordi (23 abril 1999) lligat a la celebració del Dia Mundial del Llibre.
Maria Àngels Anglada de sempre es va interessar molt pels assumptes armenis i per això va escriure aquest llibre, perquè el genocidi va ser un fet molt important i ressaltant d’aquest país.
Hi ha llibres d’altres autors que es relacionen amb el tema del genocidi com ho fa Maria Àngels Anglada, on estàn: Franz Werfel amb la seva obra Els 40 dies de Musa Dagh, que narra la resistència de milions d’armenis que van viure a prop del mont de Musa Dagh, i que van tenir qe fugir d’aquell atac per poder tenir una millor vida. També tenim la novel·la: Els fills d’Ararat de Marc Morte, on narra la història d’un jove escriptor que s’interessa pel genocidi i per casualitat coneix a una de les poques supervivents que s’atrevirà a obrir-se i tornar enrere i contar la seva experiència sobre al genocidi que li va tocar passar a ella i a més armenis. Amb relació amb aquesta úlima novel·la tenim la pel·licula de Atom Egoyam que va fer la pel·licula anomenada Ararat (2002) que explica la història dintre d’una altre d’uns nois armenis que tenen un interrogatori a la duana i és a partir d’aquí que es comencen a desvelar els problemes secrets dels protagonistes armenis.

Fent un resum d’escena o bé del fragment que s’analitza; Maryk, reflexiona de com el seu fill s’ha fet “gran” en tant pocs temps, quan ella diu gran, es refereix a a que ha madurat d’una manera impresionant, per un sèrie de fets que els van tocar viure en el Camí cap L’Armènia de Rússia, dient que Aram mai es va queixar ni va reclamar res per beure o menjar, ella contradiu a Aram de que no es va fer gran com diu ell en un sol dia, sinó en tot el viatge. Maryk i Aram quan van començar el seu viatge per qüestions d’una promesa perquè Aram va estar molt malalt abans, però mai s’anaven a imaginar que el viatge era dolorós i que començaria una etapa forta i que comportaria la mort dels seus éssers estimats, Maryk recorda les últimes paraules del seu marit mort, Vahé, que després d’haver dit adéu va ser roses.
El fragment, que s’analitza tracta uns del temes principals o bé, importants, com és la vida del protagonista (Aram) en el trancurs de la seva fugida dels turcs. Especificament la mare de d’Aram narra com es va fent madur el seu fill en el transcurs del camí, evidenment es tracten de situacions difícils per a un noi de l’edat d’Aram, que està passant pel moment de l’adolescència i que és obligat per aquestes a madurar. Tot i que el tema central de la novel·la és el genocidi d’Armènia de l’any 1915 ( a la realitat), també cal centrar-se en com era la vida d’aquestes persones quan en el seu moment lo va tocar fugir d’Armenia, i més a més centrar-se en la vida d’un adolescent amb somnis i aspiracions a la vida.
És important ressaltar que encara que el protagonista d’aquest fragment és Aram, ell no intervé, és la seva mare qui agafa el llibre de ell i comença a escriure perquè ell no ho pot fer i també no  vol deixar que passin esdeveniments sense que quedin plasmats al llibre.

Quant a l’estructura el fragment pertany a gairebé la meitat/ desenvolupament del llibre, el capítol V a començaments d’aquest, el qual explica els pensaments de Maryk sobre la maduresa del seu fill.

Pel que fa al tipus de narrador, en aquest llibre podem dir que n’hi ha dos, però els dos tenen la mateixa funció: és un narrador intern, perquè intervé en l’acció i que també és un protagonista, que en aquest cas es tracta de MaryK. Un exemple és quan diu “Jo penso, però que ja havia començat...”

Els personatges principals i dels quals es parlen o parlen es aquest fragment són dos, Maryk i el seu fill, Aram. Encara que ell no surti al fragment, es un peça clau en aquesta perquè és de qui es parla durant el transcurs  que passa el temps en el fragment.

Aram . Quan comença el relat, tot just és un adolescent de quinze anys. A mesura que
la història avança, el personatge canvia, no només físicament (es diu que canvia la
veu), sinó també psicològicament. Es podria dir que els fets que li tocarà veure l’ajudaran a aprendre a viure. Al final del relat, quan viu a Marsella, Aram té uns dinou
anys. És clarament un personatge variable

Maryk És la mare d’Aram, i des de l’inici de la novel·la el lector té clar que es tracta d’una dona profundament religiosa (promet fer un peregrinatge al monestir de Narek si el seu fill aconsegueix superar una pneumònia que està a punt de costar-li la vida). Durant el relat, no només apareix resant en diverses ocasions (per exemple, durant l’enterrament d’Irina), sinó que també utilitza de tant en tant l’expressió «si Déu vol». Tot i que Aram opina que és molt valenta, la dura experiència que ha de viure l’afecta d’una manera desmesurada; d’aquí que sovint es presenti com una dona trista, que plora (a les nits, per tal que Aram no se n’adoni) pel record dels familiars assassinats.

Les dades que es donen en el fragment sobre l’espai  no són moltes, es troben abans d’embarcar-se al vaixell amb els Kontos , però l’espai és real.  Es troben a Gènova  però de manera momentània perquè han de seguir amb el seu camí fins a Marsella.

Pel temps històric, l’època en què s’ambienta la narració es gairebé a l’any 1915 quan es va ocasionar el genocidi de molts armenis. Fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l’actual territori de Turquia entre finals del segle XIX, ocasionades pels Joves Turcs d’aquella època.

De temps narratius se sap que s’estructura amb el Ab ovo. I del temps del discurs podem obsevar que hi ha presència de retrospeccions (gairebé en tot el fragment), la velocitat del ritme narratiu es lenta perquè fa ús de descripcions de personatges, situacions, llocs i fins i tot quan parla d’algun fet del passat, en això influeix la presència d’el·lipsis que vol dir que supremeix alguna part de la novel·la perquè no sembla gaire important per seguir el fill de l’argument, es a dir, que durant la novel·la i fins i tot en el capítol i fragment analitzat troben que hi ha un ritme equilibrat, ni molt ràpid ni molt lent.

En conclusió l’objectiu de l’obra és reflectir com era la vida dels armenis quan va passar el genocidi, fet que va significar molt per a la història d’aquest pais, Té una estructura basada en pensaments i creences religioses per part de Maryk i d’Aram també.
És interessant com l’autora va fer el llibre, un llibre educatiu perquè al final ensenya història del pais d’Armènia amb un relat d’un noi de la seva mare on inclou com en totes les obres, amor, drama, tristesa i  a més a més un context d’inspiració, basat en el genocidi d’Armènia.


dimecres, 25 de gener del 2012

El Quadern d'Aram





2.1- Marca en un mapa d'Europa els llocs pels quals passà Aram en el seu viatge des d'Atenes fins a Cadequé, on, segons l'autora, s'establí definitivament, i digues quins països va creuar.

A la llegenda, els països ja estan posats per ordre del viatge.