Comentari de text d'un fragment del Quadern d'Aram

El fragment seleccionat forma part de la novel·la el Quadern d’Aram (capítol V) de Maria Àngels Anglada (1930-1999). Per comprende’l s’ha de tenir clar que la novel·la tracta d’una travesia de mare i fill quan tracten de fugir dels atacs turcs i es refugien a Marsella, doncs el llibre es com una espècie de diari de Aram, però que també a vegades escriu la seva mare (Maryk) que narra les aventures d’ells quan tracten de fugir d’Armènia. El llibre és trobat per una dona que el tradueix i narra tot el context mencionat anteriorment.

Maria Àngels Anglada va ser una escriptora en llengua catalana, que va fer novel·les, poesies, assaigs i fins i tot narracions breus de temes diferents, però ella mateixa se sentia una poeta, encara que les seves creacions eren novel·les. Va néixer el 9 de març de 1930 a Vic, Barcelona. Es caracteritza per ser una escriptora d'una altra generació. La literatura catalana estava subjecta a escriptors d'una determinada generació, però ella es  situa dins d'una altre generació més jove de la la vida d'escriptors literaris catalans.  La mort de Maria Àngels Anglada es va produir enmig del bullici d'un dia tan significatiu a Catalunya com el de Sant Jordi (23 abril 1999) lligat a la celebració del Dia Mundial del Llibre.

Maria Àngels Anglada de sempre es va interessar molt pels assumptes armenis i per això va escriure aquest llibre, perquè el genocidi va ser un fet molt important i ressaltant d’aquest país.

Hi ha llibres d’altres autors que es relacionen amb el tema del genocidi com ho fa Maria Àngels Anglada, on estàn: Franz Werfel amb la seva obra Els 40 dies de Musa Dagh, que narra la resistència de milions d’armenis que van viure a prop del mont de Musa Dagh, i que van tenir qe fugir d’aquell atac per poder tenir una millor vida. També tenim la novel·la: Els fills d’Ararat de Marc Morte, on narra la història d’un jove escriptor que s’interessa pel genocidi i per casualitat coneix a una de les poques supervivents que s’atrevirà a obrir-se i tornar enrere i contar la seva experiència sobre al genocidi que li va tocar passar a ella i a més armenis. Amb relació amb aquesta úlima novel·la tenim la pel·licula de Atom Egoyam que va fer la pel·licula anomenada Ararat (2002) que explica la història dintre d’una altre d’uns nois armenis que tenen un interrogatori a la duana i és a partir d’aquí que es comencen a desvelar els problemes secrets dels protagonistes armenis.

Fent un resum d’escena o bé del fragment que s’analitza; Maryk, reflexiona de com el seu fill s’ha fet “gran” en tant pocs temps, quan ella diu gran, es refereix a a que ha madurat d’una manera impresionant, per un sèrie de fets que els van tocar viure en el Camí cap L’Armènia de Rússia, dient que Aram mai es va queixar ni va reclamar res per beure o menjar, ella contradiu a Aram de que no es va fer gran com diu ell en un sol dia, sinó en tot el viatge. Maryk i Aram quan van començar el seu viatge per qüestions d’una promesa perquè Aram va estar molt malalt abans, però mai s’anaven a imaginar que el viatge era dolorós i que començaria una etapa forta i que comportaria la mort dels seus éssers estimats, Maryk recorda les últimes paraules del seu marit mort, Vahé, que després d’haver dit adéu va ser roses.

El fragment, que s’analitza tracta uns del temes principals o bé, importants, com és la vida del protagonista (Aram) en el trancurs de la seva fugida dels turcs. Especificament la mare de d’Aram narra com es va fent madur el seu fill en el transcurs del camí, evidenment es tracten de situacions difícils per a un noi de l’edat d’Aram, que està passant pel moment de l’adolescència i que és obligat per aquestes a madurar. Tot i que el tema central de la novel·la és el genocidi d’Armènia de l’any 1915 ( a la realitat), també cal centrar-se en com era la vida d’aquestes persones quan en el seu moment lo va tocar fugir d’Armenia, i més a més centrar-se en la vida d’un adolescent amb somnis i aspiracions a la vida.

És important ressaltar que encara que el protagonista d’aquest fragment és Aram, ell no intervé, és la seva mare qui agafa el llibre de ell i comença a escriure perquè ell no ho pot fer i també no  vol deixar que passin esdeveniments sense que quedin plasmats al llibre.

Quant a l’estructura el fragment pertany a gairebé la meitat/ desenvolupament del llibre, el capítol V a començaments d’aquest, el qual explica els pensaments de Maryk sobre la maduresa del seu fill.

Pel que fa al tipus de narrador, en aquest llibre podem dir que n’hi ha dos, però els dos tenen la mateixa funció: és un narrador intern, perquè intervé en l’acció i que també és un protagonista, que en aquest cas es tracta de MaryK. Un exemple és quan diu “Jo penso, però que ja havia començat...”

Els personatges principals i dels quals es parlen o parlen es aquest fragment són dos, Maryk i el seu fill, Aram. Encara que ell no surti al fragment, es un peça clau en aquesta perquè és de qui es parla durant el transcurs  que passa el temps en el fragment.

Aram . Quan comença el relat, tot just és un adolescent de quinze anys. A mesura que

la història avança, el personatge canvia, no només físicament (es diu que canvia la

veu), sinó també psicològicament. Es podria dir que els fets que li tocarà veure l’ajudaran a aprendre a viure. Al final del relat, quan viu a Marsella, Aram té uns dinou

anys. És clarament un personatge variable

Maryk És la mare d’Aram, i des de l’inici de la novel·la el lector té clar que es tracta d’una dona profundament religiosa (promet fer un peregrinatge al monestir de Narek si el seu fill aconsegueix superar una pneumònia que està a punt de costar-li la vida). Durant el relat, no només apareix resant en diverses ocasions (per exemple, durant l’enterrament d’Irina), sinó que també utilitza de tant en tant l’expressió «si Déu vol». Tot i que Aram opina que és molt valenta, la dura experiència que ha de viure l’afecta d’una manera desmesurada; d’aquí que sovint es presenti com una dona trista, que plora (a les nits, per tal que Aram no se n’adoni) pel record dels familiars assassinats.

Les dades que es donen en el fragment sobre l’espai  no són moltes, es troben abans d’embarcar-se al vaixell amb els Kontos , però l’espai és real.  Es troben a Gènova  però de manera momentània perquè han de seguir amb el seu camí fins a Marsella.

Pel temps històric, l’època en què s’ambienta la narració es gairebé a l’any 1915 quan es va ocasionar el genocidi de molts armenis. Fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l’actual territori de Turquia entre finals del segle XIX, ocasionades pels Joves Turcs d’aquella època.

De temps narratius se sap que s’estructura amb el Ab ovo. I del temps del discurs podem obsevar que hi ha presència de retrospeccions (gairebé en tot el fragment), la velocitat del ritme narratiu es lenta perquè fa ús de descripcions de personatges, situacions, llocs i fins i tot quan parla d’algun fet del passat, en això influeix la presència d’el·lipsis que vol dir que supremeix alguna part de la novel·la perquè no sembla gaire important per seguir el fill de l’argument, es a dir, que durant la novel·la i fins i tot en el capítol i fragment analitzat troben que hi ha un ritme equilibrat, ni molt ràpid ni molt lent.

En conclusió l’objectiu de l’obra és reflectir com era la vida dels armenis quan va passar el genocidi, fet que va significar molt per a la història d’aquest pais, Té una estructura basada en pensaments i creences religioses per part de Maryk i d’Aram també.

És interessant com l’autora va fer el llibre, un llibre educatiu perquè al final ensenya història del pais d’Armènia amb un relat d’un noi de la seva mare on inclou com en totes les obres, amor, drama, tristesa i  a més a més un context d’inspiració, basat en el genocidi d’Armènia.

El Quadern d'Aram

2.1- Marca en un mapa d'Europa els llocs pels quals passà Aram en el seu viatge des d'Atenes fins a Cadequé, on, segons l'autora, s'establí definitivament, i digues quins països va creuar.

A la llegenda, els països ja estan posats per ordre del viatge.

Armènia

La República d'Armènia o Armènia, és un país del Caucas, des del 1990 una república independent que es va segregar de la Unió Soviètica. Geogràficament l'estat armeni pertany a Àsia, tot i que està fortament lligat a Europa per raons històriques i culturals. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.

Armènia està situat en un altiplà que té un paisatge molt accidentat, dominat per la serralada del Caucas, que inclou volcans i alts altiplans formats per lava i travessats per profunds barrancs. La seva altitud mitjana és de 1.800 metres. Els terratrèmols freqüents demostren que les muntanyes encara es troben en procés de formació.

El Mont Ararat, la muntanya més alta de la regió amb 5.137 metres, era històricament part d'Armènia, però actualment es troba en territori de Turquia. Tanmateix, és clarament visible des d'Armènia, on és vist pels seus ciutadans com un símbol nacional, fins al punt que apareix a l'emblema nacional.

Armènia és un estat poc poblat que se sosté en part per una molt important diàspora al voltant del món: a Rússia (1,5 milions), al Canadà i els EUA (1,2 milions), a l'Àfrica (900.000), a Síria i el Líban (900.000), a la Unió Europea (700.000) i a l'Amèrica Llatina, (200.000), principalment assentats a l'Argentina i Xile.

Els límits actuals són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia a l'oest i l'Iran pel sud. L'altura mitjana ronda els 1.800 metres i la muntanya més alta, el Aragats, arriba als 4.095 metres. La població ronda els 3.250.000 habitants, a aquest nombre caldria afegir una quantitat considerable d'armenis que viuen a l'estranger.

Història:
El primer esment de Armin (Armènia) apareix en les escriptures cuneïformes de l'època del rei Darío I de Pèrsia (segles VI-V aC). Però el nom donat als armenis-gai (jai) - prové del país de Gaiasa (Jaiasa), esmentat en les escriptures hitites del segle XII aC Els Urarte, antecessors directes dels armenis, als segles IX-VI aC, van establir un poderós Estat que va tenir per capital a Tushpa (avui Van, Turquia). En el 782 A.C. van fundar la fortalesa d'Erebuni, al nord del país (avui Erevan, capital d'Armènia).
L'any 405, el monjo Mesrop Mashtots va elaborar l'alfabet i consolidar l'escriptura nacional d'Armènia. Aquest alfabet ordeix la continuïtat entre les cultures antiga, medieval i moderna. Al segle V va florir la literatura religiosa i laica, a més de la historio-grafia. Després es van desenvolupar les ciències naturals. Al segle VII, Hananies Shirakatsí escriure sobre la rodonesa de la Terra i va plantejar la hipòtesi de diversos mons habitats per éssers dotats de raó.

 
Armènia es va repartir entre Bizanci i Pèrsia, en els segles V i VI. Els perses, amb domini de les regions orientals, van procurar extirpar el cristianisme, el que va desencadenar una insurrecció popular. El seu líder, el príncep Vartan Mamikonián, va lliurar l'any 451, juntament a 60 mil homes, una batalla a la vall de Avaraev, contra un exèrcit persa superior en nombre. Els armenis van ser derrotats, Vartan va ser mort, i els perses van patir greus pèrdues. Després de la victòria dels perses van renunciar a la colonització espiritual del país, i els caiguts en combat van ser canonitzats per l'Església armènia.
Al segle VII, Pèrsia va caure davant la invasió àrab, i els governants musulmans van incloure sota el seu comandament a les regions armènies. Els armenis van lluitar per la seva independència fins al segle IX, quan el príncep Ashot Bagratuni es va coronar rei i va governar de forma independent.
La prosperitat del regne dels Bagrat va decaure al segle XI, sota la pressió bizantina i dels seljuks, arribats a la Transcaucàsia des d'Àsia Central. Hi va haver prínceps armenis que van cedir terres a l'emperador bizantí, a canvi de terres en Cilicia (avui Turquia), en què es van instal · lar armenis que fugien dels turcs.
Al segle XI, la Dinastia Rubén va fundar en Cilicia un nou estat armeni, que va perdurar 300 anys. Cilicia es va mantenir unida als estats de l'Europa occidental. Les tropes armènies van intervenir en les Croades i, a través de matrimonis interdinásticos dels Rubén van arribar al cercle dels governants europeus. En 1375, l'Armènia cilícia va caure davant els mamelucs d'Egipte, que van preservar la ciència, la cultura i la literatura, mentre la Armènia original va ser devastada per invasions i guerres.

Els turcs otomans van substituir als seljuks, i van començar al segle XIII la conquesta de l'Àsia Menor. En 1453 van prendre Constantinoble i van envair Pèrsia. Les guerres entre Turquia i Pèrsia es van desenvolupar en territori armeni i, al segle XVII, el país es va repartir entre els dos imperis musulmans.
En 1722, les tropes russes incursionaron en la Transcaucàsia i van ocupar Bakú i alguns territoris de Pèrsia. Encapçalats per David-bek, un grup de prínceps armenis (maliks) de Nagorni (Alt) Karabaj es van revoltar, i es van unir als russos. A la mort del tsar Pere el Gran, que va donar suport als armenis, Rússia va signar la pau amb Pèrsia. Una nova guerra entre Rússia i Pèrsia va començar en 1804 i va finalitzar en 1813, amb la signatura del Tractat de Pau de Gulistan, pel qual Karabakh i altres territoris històrics d'Armènia van ser incorporats a l'Imperi Rus.
Al segle XIX Rússia va fer diverses guerres contra Turquia i Pèrsia, i va annexar nous territoris armenis. Finalment, Rússia va incorporar la part oriental d'Armènia, habitada per més de dos milions d'armenis. La major part de les terres armènies, amb una població superior a quatre milions, va continuar en poder de Turquia.
Després de la caiguda de l'Imperi Rus, es va proclamar a Erevan la República Armènia independent. Turquia va atacar Armènia el 1918 i el 1920. L'economia de la jove república va patir greus pèrdues i el seu territori es va veure reduït. El 1920, una coalició de comunistes i nacionalistes va proclamar la República Soviètica d'Armènia. En 1921, una revolta va derrocar al govern. Ajudats per l'Exèrcit Roig, arribat des Azerbaidjan, els comunistes van restablir en tres mesos el seu poder. El 1922, Armènia, Geòrgia i Azerbaitjan van formar la Federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques del Transcaucásica i es van unir a l'URSS. Per evitar tensions ètniques entre armenis i àzeris musulmans, el règim soviètic va implementar la separació de les nacionalitats en entitats polític administratives diferents, i va traslladar poblacions senceres. El 1936 es va dissoldre la federació del Transcaucásica i les repúbliques es van integrar per separat a la URSS. Durant el 50 aniversari del genocidi de 1915, que es va realitzar a Erevan el 1965, els manifestants van reclamar les terres de l'Alt Karabakh. La primera petició per reunificar Karabakh amb Armènia es va realitzar el 1963, el president de l'URSS, Nikita Khruschev. Des d'aleshores, hi ha dos corrents antagòniques: a Armènia, a favor de la reunificació, i en Azerbaidjan, en contra. El 1968 hi va haver violents xocs d'armenis i àzeris en Stepanakert, capital de Karabakh.
El 2001, Armènia va ingressar com a membre ple al Consell d'Europa. El Parlament Europeu va reafirmar una resolució de 1987 que indica que Turquia ingressarà a la Unió Europea només quan reconegui públicament l'autoria del genocidi armeni.
Des de 1995 en endavant, els sectors productius tradicionals van canviar, orientant-se cap el processament de pedres precioses, la fabricació de joies, la tecnologia en comunicacions i el turisme, aconseguint un fort creixement de l'economia. Aquest progrés continuat, habilitar préstecs del FMI i del Banc Mundial, així com de països estrangers. Per continuar el seu creixement al segle XXI, Armènia haurà de reduir el dèficit presupuestal, estabilitzar la moneda, afavorir el desenvolupament de l'agricultura, el processament de menjar, el transport, a més d'enfortir la salut i l'educació.

Centenars de milers de persones van prendre els carrers de Yerevan l'abril de 2005, quan es complien 90 anys de la massacre perpetrada per l'Imperi Otomà, per presentar els seus respectes a les víctima i exigir reconeixement mundial del que la majoria dels armenis sosté va ser el primer genocidi del segle XX. El president Kocharian liderava en aquells dies els esforços perquè les morts fossin reconegudes com genocidi, però Turquia seguia adduint que es tractava de meres baixes de guerra. França, Rússia, Polònia i Alemanya es trobaven entre 15 països que pressionaven a Ankara perquè reconegués el genocidi, mentre Turquia es disposava a ingressar a la Unió Europea.
Al març de 2007, Armènia i l'Iran van inaugurar la primera secció d'un gasoducte que uniria els dos països. El gasoducte serviria per reduir la dependència energètica d'Armènia amb Rússia.

El genocidi armeni fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual territori de Turquia efectuades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915, especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el segon genocidi modern, després de l'extermini dels hereros de Namíbia per part d'Alemanya i el primer en utlitzar un sistema complex de deportació i extermini.^[1]
La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En l'actualitat, l'Estat turc no tan sols nega oficialment l'existència històrica del genocidi armeni, sinó que sosté que la població turca va ser la víctima real de les matances per part dels armenis.

 Mapa del genocidi armeni (1915)

 La diàspora armènia és un terme utilitzat per descriure les comunitats que han fundat els armenis que viuen fora d'Armènia i Alt Karabakh. Del total de la població armènia que viu a tot el món (el 2004 s'estima en una mica més de 10.000.000 de persones), només al voltant de 3.300.000 viuen a Armènia i al voltant de 140.000 a la regió d'Alt Karabaj. La diàspora armènia s'estima en una població aproximada de 8.000.000 de persones. [1] Només una cinquena part de la població armènia mundial viu en l'ex-república soviètica d'Armènia, incloent els territoris armenis d'abans de la Primera Guerra Mundial i de 1920, que cobria un territori cinc o sis vegades més gran que el de l'actual Armènia, incloses les regions orientals de Turquia, parts de l'Iran i de Síria

Mapa de la diàspora Armènia.

Autors que es relacionen amb el tema del genocidi i/o diàspora d'Armènia:

Franz Werfel (10 de setembre del 1890 a Praga a el 26 d'agost del 1945 a Beverly Hills, Califòrnia). Va ser un escriptor austríac de Bohèmia. Va ser un dels portaveus de l'expressionisme. Durant les dècades dels anys 1920 i 1930 els seus llibres foren grans èxits. Va fundar la seva popularitat amb les obres narratives i dramàtiques. L'escriptor mateix però considerà la seva poesia més important.

Amb l'obra Els 40 dies de Musa Dagh que narra la resistència de milions d'armenis que van viure a prop del mont Musa Dagh, i que van tenir que fugir d'aquell "infern" per poder millorar la seva vida. Aquesta obra va ser una de les millors sobre aquest tema per l'enfoc del missatge de lluita per la dignitat humana i la crueltat que té l'home amb si mateix.

Una altre novel·la és Els fills de l'Ararat (2008), escrita per Marc Morte, on narra la història de un jove escriptor que s'interessa pel genocidi i per casualitat coneix a una de les poques supervivents que s'atrevirà a obrir-se un tornar enrrere per contar la seva experiència sobre el genocidi que li va tocar a ella i a molts més armenis i aquí és on entra el context de la novel·la.

Pocs temps després Atom Egoyam director de cinema d'origen armeni, va fer una pel·lícula anomenada Ararat (2002) que de fet s'assembla una mica en el context de la novel·la de Marc Morte. Aquesta pel·lícula explica la història dintre d'una altre de'un nois armeni que tenen un interrogatori en la duana, i és a partir d'aquí que es comencen a desvelar els problemes i secrets dels protagonistes que arriben a tocar L'holocaust Armeni.

Biografia de Maria Àngels Anglada

Maria Àngels Anglada va ser una escriptora de la llengua catalana, que va fer novel·les, poesies, assaigs i fins i tot narracions breus de temes diferents, però ella mateixa se sentia una poeta, encara que les seves creacions eren novel·les, ella deia que era una poeta que escrivia novel·les.

Va néixer el 9 de març de 1930 a Vic al carrer de la Riera, té quatre germans Pilar, Josep M i Enriqueta, on ella és la major de tots, els pares eren Joan Anglada i Viladerbó (1895-1879) i Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).
Es caracteritza per ser una escriptora d'una atre generació. La literatura catalana estava subjecta a escriptors d'una determinada generació, però Mª Àngels és situa dins d'una altre generació més jove de la la vida d'escriptors literaris catalans.

Ben entrada la joventut es va traslladar a Barcelona per estudiar a la Universitat coneguda aleshores com a "Central" (actualment Universitat de Barcelona). Es va llicenciar en Filologia Clàssica. 

L'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort (abril 1999). Els primers anys, a Figueres, els va dedicar a la família i les seves filles. 

La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la seva vida la va dedicar a la docència, com a professora de Filologia Clàssica. Aquest mateix interès la va portar a traduir textos del llatí i el grec al català. 

La seva trajectòria com a escriptora no començaria fins l'any 1972, amb la publicació dels seus primers poemes, juntament amb una altra poeta, Núria Albó, amb el llibreDíptic. En els començaments de la seva vida literària va destacar com crítica literària, traductora i assagista en llibres col·lectius com Salvador Espriu en els seus millors escrits, publicat el 1974. També va col·laborar en publicacions de l'època com Canigó,El pont, 9 país, Reduccions, entre altres. Fins i tot en aquest període va participar en el llibre Memòries d'un pagès del S.XVIII, editat el 1978, conjuntament amb el seu marit, Jordi Geli. 

El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera novel·la,Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. Aquest premi li va suposar ser descoberta per la majoria del públic lector. 

A partir d'aquest moment es va començar a construir una sòlida trajectòria literària que va donar com a primers fruits importants la novel·la Sandàlies d'escuma que li va valer el premi Lletra d'Or el 1985 i el Premio Nacional de la Crítica. 

El seu interès pels mites es va tornar a manifestar amb l'assaig Paisatge amb poetes, publicat el 1988, que més endavant seria complementat amb un altre assaig seguint la mateixa línia, Paradís amb poetes, publicat al 1993. 

Maria Àngels Anglada era una persona conscienciada del paper que jugava la dona en la societat i, sobretot, la dona escriptora. Per aquesta raó no va refusar mai de participar en obres col·lectives com per exemple Literatura de dones: una visió del món. 

Tot i que la poesia va ser un gènere que valorava molt, bona part de la seva obra poètica no havia tingut l'oportunitat de sortir a la llum. Per aquest motiu, l'any 1990 es va editar un recull antològic Columnes d'hores que engloba tota la seva obra fins a aquell any i que, més endavant, va quedar completat amb el petit poemari Arietta. 

Abans dels anys noranta, va fer diversos viatges a Grècia i concretament a l'illa grega de Mitilene, illa que serà la font d'inspiració d'Artemísia, novel·la que obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada tant pel públic com per la crítica. 

A El violí d'Auschwitz, l'autora ens mostra una història corprenedora que commou el lector i que mostra la Maria Àngels Anglada més compromesa, humana i sensible en determinats temes com el record dels camps de concentració nazis. L'èxit d'aquesta novel·la va fer que el cinema s'interessés per l'obra i que fins i tot es pensés en un possible guió, escrit per Jorge Semprún, i parlés també que la pel·lícula estaria produïda per Andrés Vicente Gómez. Però el projecte va quedar congelat. 

Una de les facetes més desconegudes, i que, en els últims anys va afegir a la seva trajectòria va ser la de la literatura per a infants i joves. En aquest camp va publicar contes com La grua Estontola, L'hipopòtam blau, Relats de mitologia, Els Déus i Relats de mitologia i Els herois. 

Una de les seves últimes obres publicades encara en vida, amb una bona acceptació del públic i la crítica, va ser la novel·la Quadern d'Aram. Una novel·la compromesa, sòbria i explicada amb una profunda sensibilitat a l'hora de parlar de la tragèdia del poble armeni. 

En els últims anys, l'obra de Maria Àngels Anglada, escrita en plena maduresa, havia estat traduïda a diverses llengües, com per exemple El violí d'Auschwitz, i els seus poemes havien format part d'algunes de les antologies estrangeres sobre la literatura catalana. Havia rebut també la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. 

Després de viure més de trenta anys a Figueres, el 1996 va rebre un homenatge ciutadà i va ser distingida amb el títol de filla predilecte. Un dels seus últims escrits estava dedicat precisament a Figueres, en el volum Figueres, ciutat de les idees. 

Figueres va ser també la ciutat dels seus últims dies de vida, reclosa al seu domicili, quan ja se li havia declarat un càncer de pulmó. La mort de Maria Àngels Anglada es va produir enmig del bullici d'un dia tan significatiu a Catalunya com el de Sant Jordi (23 abril 1999) lligat a la celebració del Dia Mundial del Llibre. 

Comentari de text

Les formigues

És un poema de Josep Carner del llibre Bestiari (1964) que correspón a l'última època de Carner com a poeta, l'època de 1958-1970.

Quan Carner va escriure Bestiari (1964) es a fixar de que els poemes fosin anecdòtics. Aquest llibre  té 154 poemes, tots relacionats amb un animal, on els posa per ordre alfabètic, des de les abelles fins a la zebra.
Els animals esdevenen un pretext per a la reflexió sobre els comportaments humans i aquest és justament l'objectiu de Carner, fer arribar un missatge de reflexió, però, "pintat" amb animals.
El llibre el podem classificar amb el gènere de la lírica, perquè ens parla de reflexions, per això, el gènere seria la Poesia Lírica. També Carner fa ús de recursos retòrics, específicament de la tendresa i la ironia.
Les formigues explica les característiques d'aquest mateix animal.
En la primera estrofa, ens parla de com viuen les formigues en una comunitat i com un poble, relacionat-lo amb els humans.
En la segona estrofa ens parla d'una característica d'elles (les formigues), les ales, dels mascles i de les femelles( les reines).
En la tercera estrofa dels treballs i els objectius, que després del treball dur, sempre hi ha una recompensa.
A la cinquena estrofa, (l'última), ens parla, potser, de les activitats que fan, semblants a la dels humans.
El tema principal del poema és la vida de les formigues, és un text narratiu que ens explica la particular vida d'elles.
Pel que fa la mètrica  i la forma en que s'estructura el poema, podem observar que són cinc estrofes (Quartetes) de quatre versos cadascuna i amb versos heptasíl·labs, amb la següent rima:
1ra. estrofa
7-
7a
7-
7a
2na. estrofa
7-
7b
7-
7b
3ra. estrofa
7-
7c
7-
7c
4ta. estrofa
7-
7d
7-
7d
5èna. estrofa
7-
7e
7-
7e
Art menor i rima consonant.
Hem de dir que la rima és masculina , però només els versos amb rima( versos parells), els altres versos no tenen rima, es a dir, són versos blancs que acaben amb una paraula femenina.
De figures retòriques podem trobar: Símil o comparació, aliteració, metàfora, ironia, personoficació, epítet, pleonasme,etc. El tòpic d'aquest poema està situat en l'apartat de la vida ideal i el que s'acosta més és : Una Utopia, que vol dir que és la concepció d'una societat ideal, d'un món imaginari que forà desitjable assolir algun dia.
Josep Carner va escriure aquest poema per a la gent que potser que li costi entendre reflexions i per això, Carner va "pintar" amb conceptes d'animals els poemes, però el que realment vol transmetre es que podem viure sense guerres, de forma civilitzada i treballant sense problemes.

Diferències entre l’obra i el musical Mar i cel

Mar i cel és una obra teatral escrita per Àngel Guimerà, l’any 1888, la qual va tenir molt d’èxit, fet que va provocar que es creés el musical d’aquesta.

El musical el va fer el grup Dagoll Dagom, l’any 1980.

Aquest musical va tenir moltes diferències amb l’obra teatral, la primera diferència que podem trobar és el temps que dura l’obra i el musical. Aquest dura més temps que l’obra, perquè es necessita més temps per interpretar una obra cantant que parlant.

Personatges

Evidentment els personatges en context són els mateixos, a l’obra de Guimerà , a la banda cristiana apareixen tres personatges principals: Blanca, una novícia, Carles, el seu pare, i el cosí Ferran, patró del vaixell abordat; a la banda morisca, Saïd, com a capità, i Joanot, un cristià renegat, cal dir també que hi ha personatges secundaris com: Malek, Osman, Hassèn, Mahomet, Guillem i Roc, corsaris del vaixell, i cristians esclaus dels corsaris, però el musical incorpora personatges que l’obra no té, com són:

* Idriss: la figura tràgica-còmica, el grumet, interpretat per un soprano.

*Maria, la germana de Blanca.

Els quals formaran la parella còmica habitual del teatre musical.

També, apareixen un gran nombre de personatges secundaris, típics dels musicals. Dagoll Dagom ha introduït dinou personatges nous per formar el cors dels moriscos i de les cristianes, els quals a través de solos i cors adquireixen un gran protagonisme i permeten muntar unes coreografies espectaculars.

A fi de d’adaptar el musical a l’actualitat, Dagoll Dagom canvia la personalitat i la condició d’alguns personatges com per exemple: Blanca serà la promesa de Ferran, i Carles serà Virrei de València. Per a Guimerà, Blanca és l’única protagonista femenina mentre que al musical, a més de la seva germana, Maria, hi hauran dames de companyia, les quals serviran per formar cors per arribar a ser paral·lels amb els dels pirates/corsaris. Dagoll Dagom presenta ja d’antuvi Blanca i Ferran com a promesos, la qual cosa reforçarà la postura de Ferran davant Saïd i augmentarà la tensió dramàtica entre els dos pretendents rivals, basada en un triangle amorós, típic de les obres musicals.

Dagoll Dagom perfila la figura de Saïd amb certs trets diferents als de Guimerà. A la primera escena, apareix Saïd, malalt i dèbil, dormint al llit, Hassèn l’ha d’ajudar a caminar. En canvi, al musical, després que els pirates s’han acomiadat dels mariners morts, l’aparició de Saïd, com a capità, serà més mediàtica.

Aquestes són les diferències més destacables amb respecte als personatges.

Escenificació

Abans de començar a dir les diferències de les escenes una per una, hem de dir les generals, com ho són: L’obra per a Guimerà es fa en un vaixell, però aprofitant gairebé tots els espais d’aquest, en canvi, en el musical només una escena es fa en un camarot, l’escena on està Blanca dormint mentre la vigila Saïd i un altre corsari, la resta d’escenes es fan a la coberta del vaixell.

L’adaptació d’un text dramàtic a un llibret suposa la reducció del text de partida a fi de donar lloc a d’altres elements musicals i escènics.

Ara hem de parlar de les escenes. O sigui, quines hi han i quines no, i les seves diferències.

A la primera escena de l’obra de Guimerà, apareix Saïd, malalt i dèbil, dormint al llit, en canvi a el musical aquesta escena no existeix, Saïd entra a l’escena primera després dels corsaris d’un cop a la coberta del vaixell i sense problemes i amb un estat perfecto de salut.

A més a més, apareixen escenes de personatges nous, o sigui, l’escena en que totes les noies cristianes canten en el vaixell i l’escena de Maria, la germana de Blanca amb un corsari.

L‘escena primera del segon acte és la segona interpolació del musical. Aquest quadre manca per complet a Guimerà, on Blanca, mentre defensa Saïd, només somnia per uns breus moments, que el seu pare i els cristians volen apoderar-se del pirata (Saïd). Al musical, les instruccions per a l’escenificació són diferents, deixant al director les mans lliures per adaptar-lo segons els seus criteris: “Blanca somia que està en un poble moro. Tots els moriscos l’assetgen” Sobre aquestes dues frases Dagoll Dagom ha muntat un quadre de tres minuts, durant el qual Blanca rambleja sola, desorientada i espantada per un poble enmig d’una gran multitud d’àrabs, que es passegen o es dediquen a jocs malabars; aviat, però, uns moros començaran a importunar-la i, poc després, se n’hi afegiran d’altres.

A l’obra de Guimerà: Blanca impedeix a Saïd d‘anar a ajudar els pirates, quan aquests són atacats pels cristians; al musical, aquesta escena no hi és, ja que abans Saïd ha estat empresonat i lligat pels seus homes.

A Guimerà, després de la catàstrofe, provocada per la traïció de Joanot, els cristians s’apoderen del vaixell matant tots els pirates amb excepció de Saïd, el qual és defensat per Blanca contra el seu propi pare. Quan aquest vol matar el pirata, Blanca s’hi interposa rebent ella la bala, la qual només la fereix. Saïd l’agafa i, abraçat amb ella, es llença al mar on desapareixeran, quedant només el cel i el mar com a testimonis de llur amor.

En canvi, Dagoll Dagom munta un quadre final molt espectacular i emotiu: Carles mata Saïd i Blanca, se suïcida al seu costat. A continuació, llurs cadàvers seran llançats a l’aigua pels corsaris.

Al musical hi ha una escena al final de tot que és quan es veuen tots els corsaris morts, Blanca, Saïd i cristians morts també; Aquesta escena en l’obra teatral no hi és.

Ara pel que fa l’eliminació d’escenes de l’obra teatral n’hi ha moltes, pel fet de que en el musical s’ha de treure escenes per incorporar cançons i ball. Com per exemple l’escena on Blanca parla amb el seu pare del que havia fet malament ( plorar per un musulmà). L’escena del Roc i el Guillem tampoc hi és. I moltes escenes més...

En conclusió, podem dir que hi ha una gran diferència entre l’obra i el musical, encara que el context és el mateix, però la forma en que fan la representació de l’obra és molt distinta en cada cas. A mi m’agrada més l’obra escrita per Guimerà, perquè en meu punt de vista la literatura escrita té més detalls i cadascun pot apreciar l’obra de la manera que vulgui, encara que hem de ressaltar, que el musical, Dagoll Dagom també inclou molt detalls.

TREBALL SOBRE POESIA

* Què és poesia ?

La poesia és un joc de paraules amb rimes i combinacions de so que fan referència a un tema específic, potser de la vida de l'autor, de la natura, de l'amor o de qualsevol tema. La poesia també la podem considerar com un art de les paraules, tal i com la literatura, però, aquesta més curta i amb lleis mètriques.

* Troba un poema per a cadascun d’aquests grans temes:

VIDA I PAS DEL TEMPS: La vida incerta de Josep Carner. Tòpic: Metàfores de la vida: Homo viator

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena!

¿És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel,

diu: -Vine, vine!-

Però: -No passis! -diu un vel

de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un camí d’enamorat,

colgat de mata?

¿És un recer per a adormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient

acull son hoste?

¿Qui sap si mor sobtadament,

sota la brosta?

Qui sabrà mai aquest matí

a què em convida!

I és camí incert cada camí,

n’és cada vida!

 

NATURA: Arbres de Josep Carner. Tòpic: "Locus Amoenus"

Voldria ta ciència,

arbre, per al meu cor,

tu que en el temps geliu ets paciència

i en dia ardent aboques un tresor.

Verd amuntegament d'onades blanes

amb un sospir de pau en cada floc,

el moviment dels núvols agermanes

amb el descans del roc.

Va a cada arbre una cèlica fortuna:

l'auró té deixes d'alba en el fullam recent,

el bedoll s'enamora de la lluna,

en el pi hi ha ditades del ponent.

Cap arbre com el freixe per alta ocelleria

quan apagava el dia, tot lent, un vel ombriu;

i quan, de matinada, la boira s'esgarria, són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.

Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.

Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.

L'om crida el flabiol per a la dansa.

El faig és una església. El roure és un palau.

Tot home es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga;

li val el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.

Uns arbres són finestra que l'oratjol belluga,

i d'altres són com una nit.

Trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure;

ullcluc, si sento un arbre m'apar tota la mar;

i un davant la meva finestra, fa que encara

no em dolgui prou de viure.

És en el llibre de consol que un dia

el Fill de l'Home un orb guarí,

i aquell tornat de tenebror s'esfereïa

en descobrint els vianants en el matí.

-Veig arbres que caminen- agenollat va dir.

Uns arbres amb follia que corre i poc s'acaba;

arbres que mena a vagareig, en lloc del pur misteri de la saba,

la sang en sotragueig.

-¿ On vas ? - les fulles diuen amb llur fidel frisança.

La branca puja sense cap pensament de mal.

Arbre frenat en una fèrtil esperança,

atura'm tu, si cal.

MORT: A Frederic Soler en son etern de Jacint Verdaguer. Tòpic: La mor com a pas de LA VIDA ETERNA.

Amb cent corones de flors

te'n veig anar d'esta vida:

tu te'n vas amb cent, de flors;

jo quedo amb una, i d'espines

*

Com volarien mos besos

per sos llaviets en flor,

tant temps ha que frisen presos

dintre el niu del meu amor

  Enyorança

AMOR: Mester d'amor de Joan Salvat-Papasseit. Tòpic: Etapes i facetes de l'amor: Preceptor amoris.

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada.

Deixa't besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar

...................i si et quedava enyor,

besa de nou, que la vida és comptada.

*Relaciona una de les poesies amb una altre forma d'art

ARBRES  Josep Carner: El que diuen els arbres Feliu Ventura

 Aquest poema de Josep Carner es relaciona amb la cançó de Feliu Ventura, perquè parlen dels arbres com una excusa  per parlar de reflexions sobre la vida.

   

EL QUE DIUEN ELS ARBRES

Em va agafar les mans

i les posà en la terra

i em cremà per un moment.

"tu vens d'ací, no pots canviar això".

Ell entenia tot el que deien els arbres,

jo només sentia vent.

Em va alçar contra el cel

per a seure'm als muscles

i esclatà la meua ment.

"jo sóc d'ací, no puc canviar això".

i vaig entendre tot el que deien els arbres

on només sentia vent.

Hem de fer més

per a avançar més;

si és sostenible

es farà visible.

Des del meu lloc

fins el més remot;

sembrar ací

per a collir allí.

Interpretar un altre repertori:

salvar a pams el propi territori.

Un nou model

un nou poder

per a fer més

no renunciar a res.

Hem de fer un esforç

per a escoltar els arbres

o només quedarà vent!